Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

Càmeres, respecte i valors

Em pregunto si estem analitzant el problema i si es considera que posant càmeres arreu el resoldrem
Actualitzada 11/01/2017 a les 21:11
    Joan Lluís Ayala
La recent notícia sobre la instal·lació de càmeres a l’institut Joan Brudieu de la Seu d’Urgell, per tal d’evitar “bretolades” i per “aclarir baralles” entre els estudiants, em deixa estabornit, i intento radiografiar la societat actual i pensar què està succeint perquè s’arribi a aquests extrems. Vagi per endavant que entenc que si s’ha pres una decisió d’aquestes característiques soc conscient que serà per una causa extrema. No entraré a debatre la legalitat de la decisió, perquè no en tinc els coneixements necessaris per a emetre una opinió, però sí que m’animo a incentivar una reflexió, sobre aspectes que poden derivar en contradicció, com és el dret a la privacitat, per una banda, i la seguretat, per l’altra.

Aquesta notícia no deixa de ser la cirereta vers d’altres casos que han succeït a Andorra, i en què també s’ha pres la decisió d’instal·lar càmeres, amb l’objectiu de dissuadir o bé esbrinar l’autoria de l’acte vandàlic. Ara bé: em pregunto si realment estem analitzant el problema i si es considera que posant càmeres arreu resoldrem definitivament el problema. O bé tan sols tapem forats d’un problema molt més ampli? D’entrada, considero que hi ha un problema de fons, ja que un fet puntual és una anècdota, però moltes anècdotes ja esdevenen cas.

En aquest sentit, almenys per mi, la inseguretat i falta de respecte a les aules, baralles o destrosses al mobiliari són actes que caldria no relativitzar i minimitzar, ja que al cap i a la fi és un cost que entre tots hem de sufragar (econòmic i social). Si aquests fets deixen de ser excepcionals i es converteixen en norma haurem de preguntar-nos per què el professor a l’aula ha perdut l’autoritat i el respecte o quin rerefons hi ha sobre qui trenca el mobiliari urbà. Potser sigui un símptoma de la nostra societat, amb crisi de valors i sense resposta per a un segment poblacional, o hi hagi un problema de marginalització, o bé una laxitud jurídica.

Suposo que cadascun de nos­altres en tindrà alguna opinió. En tot cas, minimitzar l’impacte a través del control mitjançant càmeres i rebaixar el dret col·lectiu a la privacitat només farà que ens autoconformem i no anem més enllà. Per això considero que calen més esforços en educació, base de la convivència col·lectiva, respostes i recursos per a col·lectius en risc d’exclusió social, i també que les lleis no siguin laxes. Suposo que fer segons quin tipus de plantejament pot semblar superficial, o bé utòpic, però una societat només pot avançar si té consciència de col·lectivitat. Tots podem col·laborar en aquesta tasca, des de qui ostenta càrrecs públics fins al ciutadà del carrer. I s’hi ha d’incidir des dels aspectes més bàsics de convivència, com ara respectar-nos i conviure amb unes normes bàsiques escrites i no escrites.

I tot i així, segurament que les càmeres siguin necessàries en certs ambients, però com menys en necessitem serà el millor símptoma de la salut col·lectiva, perquè quan l’excepció esdevingui la norma potser ja haurem fet tard.

*Joan Lluís Ayala és historiador
Etiquetes
  • #1 Maria
    (12/01/17 16:52)

    Muy bueno...lo felicito y estoy totalmente de acuerdo, creo que tendria que llevarse acabo en muchos paises.

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477