Sedició

Se celebra consell de comú en una de les nostres parròquies. El conseller Joan proposa que la corporació s’adhereixi a una declaració política que pocs dies abans ha aprovat el Consell General. Defensa la proposta amb unes paraules de justificació i demana al consistori que expressi el seu acord. La proposta és aprovada. El secretari comunal l’arxiva i la qüestió resta tancada, ja que l’acord no obliga el comú a cap acció posterior.

Unes setmanes més tard, en Joan és citat a declarar a la seu de la Justícia, imputat per un delicte d’incitació a la sedició. No el cita la Batllia, ni el Tribunal de Corts, sinó l’Audiència Nacional Andorrana, aquell tribunal que, com sap tothom, va crear la dictadura d’en Cisquet de Sispony a fi de reprimir els dissidents i que ha sobreviscut en l’Andorra constitucional amb un canvi de nom i uns tocs de cosmètica que no esborren la seva naturalesa de tribunal d’excepció. La declaració l’haurà de fer davant d’un jutge que és un antic inspector de policia del règim d’en Cisquet i que fa un parell d’anys va tenir l’honor de tancar a la presó uns titellaires que feien sàtira política. En Joan, conseller comunal per elecció popular, s’exposa a una pena de deu a quinze anys de presó per haver proferit, en la sessió de comú, la frase: “Per fer una truita s’han de trencar els ous.”

No es tracta, amics lectors, d’una innocentada; simplement he transposat a casa nostra el cas del regidor de Vic Joan Coma, que pot ser aviat el d’uns centenars de regidors i alcaldes catalans denunciats pel mateix motiu. Sedició és un terme d’origen militar que en els pocs codis penals que el contemplen, com l’andorrà, va associat a un fet d’armes. En el codi espanyol, en canvi, els articles dedicats a la sedició, introduïts a mitjan segle XIX i mai retocats ni eliminats, no preveuen l’ús d’armes i poden ser aplicats, doncs, a declaracions polítiques. Que la frase “per fer una truita s’han de trencar els ous” –que enclou la figura literària anomenada al·legoria– pugui ser punida com a incitació a la sedició (a una sedició que no s’ha produït) posa en evidència fins a quin punt en Cisquet, el de veritat, el sediciós, campa encara pels jutjats i els governs del país veí.