Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Foc i lloc

La guerra dels mons

Actualitzada 04/12/2016 a les 06:39
L’anècdota és coneguda: el 30 d’octubre del 1938 Orson Welles va interpretar a la CBS una versió radiofònica de la novel·la La guerra dels mons, d’H. G. Wells, on es relata una invasió alienígena amb naus marcianes que ataquen la Terra amb un gas verinós. Tot i les advertències inicials com les fetes durant l’emissió, que recordaven que es tractava d’una dramatització, es va imposar el caos a Nova York perquè la població va creure l’emissió, que prenia la forma d’informatiu, malgrat que moltes referències i indicis haurien d’haver fet sospitar que es tractava d’una broma de Halloween. Però es va imposar una histèria col·lectiva i molta gent va agafar el cotxe per fugir espaordida de la ciutat. Quan es va descobrir que només es tractava d’una dramatització radiofònica, tot­hom es va enfadar molt i van arribar a demanar el cap de Welles, que es faria famós a partir de llavors, apuntant-se el mèrit d’haver interpretat tan bé el text que havia aconseguit entabanar milions de persones i posar en relleu el poder d’influència dels mitjans.
He recordat l’anècdota per la coincidència amb la data però també perquè ara s’ha popularitzat el terme postveritat, pirueta conceptual i lingüística que amb molts matisos serveix com a eufemisme de mentida. Es veu que Trump, en la seva campanya en va dir tota una lletania. Però ara no em preocupa tant el que faci Trump (mentre no enceti una nova guerra dels mons) com la resignació amb què s’ha acceptat que hagi guanyat mentint. Cert que no ha estat el primer ni serà l’últim, però potser sí que vivim en l’època de la postveritat, perquè en la marea excessiva d’informació on naveguem ens deixem enredar constantment, fiant-nos de titulars impactants que s’amplifiquen a les xarxes sense fer l’esforç de llegir els articles complets per esbrinar si és cert el que s’hi diu. I si després es descobreix que era mentida, tant ens fa. No només no ens queixem ni demanem responsabilitats, sinó que ho acceptem com una fatalitat que ens supera. Ens hem tornat tan cínics que fins i tot li hem posat nom: postveritat. Terme d’una cor­recció política impecable amb el qual sembla que estem encantats d’acotar el cap davant les mentides dels poderosos. Al final tot serà post-veritat i ens acabarem tornant postidiotes.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477