Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

'L'illa del vent'

Actualitzada 27/11/2016 a les 06:44
    Antoni Morell
Acaba d’estrenar-se una pel·lícula amb aquest títol: La isla del viento, del director espanyol Manuel Menchón, que parla de l’exili de Miguel de Unamuno –filòsof i escriptor– a Fuerteventura. Unamuno fou qui adreçà al fundador de la legión al paranimf de la Universitat de Salamanca el famosíssim “vencereis, pero no convencereis”, referint-se a Franco i els seus sublevats.
D’ací, el protagonista del film –el que reencarna Unamuno–, José Luis Gómez, gran actor i acadèmic a Espanya, va fer aquestes declaracions: “Avui tenim cultura popular, cultura gastronòmica i cultura de tot.” I a continuació diu que la cultura veritable “és crítica, diferenciadora i inquisitiva –no inquisidora– i construeix i dóna eines a l’home per equipar-se a la vida”. I només disposa de dos ressorts: la ciència i l’art, incloses certament, les humanitats i de manera especial “unes manifestacions expressives que ens defineixen des dels temps d’Altamira, i seguiran a l’esdevenidor”.
Però, i segueixo el pensament de l’actor, en aquesta cultura de masses, esbojarrada i protegida per les transformacions contínues de l’era digital, “és molt difícil que puguin emergir consciències com les d’Unamuno”. Malgrat això, subratlla Gómez que hi ha pensadors, encara, que “ens ensenyen i ens alliberen”, com Habermas, que explica el concepte de l’Estat garant d’uns drets ciutadans, totalment constitucionals.
Tot això em fa pensar en el que diu Paul Simon (el de Simon i Garfunkel) en el seu darrer disc: “La ignorància i l’arrogància. Aquest és el debat nacional.”
La ignorància és terrible per a la democràcia, i això no ho dic jo, sinó un sociòleg nord-americà, Jason Brennan, que ens dóna dades, avui, sobre els nord-americans. Per exemple, l’any 1964, als EUA, només una minoria sabia que Rússia no formava part de l’OTAN, el 73% no sap encara avui què va ser la guerra freda i el 40% no sap contra qui va lluitar el seu país durant la Segona Guer­ra Mundial; a les eleccions de l’any 2000, malgrat que més de la meitat dels nord-americans creien que Al Gore era més liberal que Bush, no sabien què volia dir ser liberal, i a la campanya recent només un tant per cent molt petit de persones, totes amb graus universitaris, han acceptat de qualificar Donald Trump, ras i curt, de brètol: com ha dit algú, els nord-americans “són d’una ignorància estu­penda”.
És ben cert què no pot existir cap democràcia basada en la desinformació, en la mentida, en la manipulació, en la distorsió de la història, és a dir, en una treballada manca de sobirania intel·lectual exercida per tots i cadascun dels ciutadans.
És la síntesi d’alguns observadors lliures, que jo comparteixo, i que breument seria la següent: tota societat ha de poder disposar de perfectes condicions d’informació. Cadascú de nosaltres ha de gaudir d’una maduresa intel·lectual suficient –el que hem dit “sobirania intel·lectual”, que no té res a veure amb estudis superiors, ni amb cap mena d’aristocràcia intel·lectual– com saber què vota i per què ho fa. En cas contrari, les democràcies també s’embastardeixen, la qual cosa pot portar que els qui ostenten el poder facin allò que els sembli –inclosa la interpretació de les lleis més fonamentals– i els qui són manats, per mor d’una colla de factors, entre els quals cal citar l’educació, element fonamental, cauen en la confusió, en les idees propulsades per la propaganda i la publicitat, en interessos menuts i partidaris, molt allunyats del contingut inalienable de la democràcia: el benestar comú i el respecte per les idees de tothom. I en això gairebé tots som manats.
Sí, és a partir de Miguel de Unamuno, de les declaracions del seu intèrpret al cinema, del triomf democràtic de Trump, dels anomenats populismes de dreta o d’esquerra (per cert, hi ha una colla de definicions de l’anomenat populisme, totalment diverses), de la lectura de diaris de signe distint, i de la desapassionada però subjectiva apreciació meva, que penso que és ben actual, arreu, el “vencereis però no convencereis”. Hauríem d’assumir aquesta reflexió gairebé tots. I dir-s’ho també a un mateix.
Només amb ferma educació total, aprofundida, portada a terme per tots els estaments públics, no només l’escola, podrem trobar resposta a la pregunta que molts ens fem: com protegir la democràcia de la pròpia democràcia, sense caure ni en autarquies, ni en dictadures, d’un cantó o altre, o en classes superiors i inferiors. Hi ha per sobre de tot la persona humana. No hi ha d’haver cap democràcia, em sembla, que menyspreï la persona humana. Què succeeix, doncs, a Europa, ella tan cofoia de democràcia? I ja no dic res dels EUA.
Aquestes petites reflexions també em valen per a Andorra. Potser valdrà la pena veure La isla del viento. En tot cas, sí llegir Unamuno que a Déu gràcies no és un best-seller, és un clàssic ben actual. I assumir el “vencereis però no convencereis”! Oi?
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477