Un dels problemes essencials que sobrevé de l’actitud de la classe política dirigent és l’allunyament de la ciutadania. No em refereixo a la desafecció, aquella per la qual el ciutadà deixa d’interessar-se per allò que fan o deixen de fer els polítics, sinó l’allunyament provocat per l’actitud basada en un complex de superioritat moral que els situa per damunt de la resta dels ciutadans. La creença que només ells són capaços d’entendre i gestionar la complexitat dels afers públics i que, per tant, no han d’escoltar ni fer participar els ciutadans, han de mantenir l’opacitat en determinades qüestions cabdals i, posteriorment, tothom ha de fer cas dels seus eslògans i seguir el seu criteri, condueix inexorablement a una devaluació de la democràcia: tot s’amaneix a les elits.
No n’hi ha prou de definir-se com a aperturista. No es pot caure en el simplisme de fer triar en base a la dicotomia entre apertura o tancament. Cal definir en quines regles de joc es treballa per l’apertura i, sobretot, en què consisteix. S’ha de saber traslladar, debatre i escoltar, fer participar sobre quina i com ha de ser l’apertura, perquè és l’única manera que la ciutadania tindrà més elements, i no només els es- lògans partidistes interessats d’un costat i l’altre, a l’hora d’identificar-se.
Actuant al marge de la gent en el sentit de situar-se per sobre d’ella, no fan res més que incrementar la rasa que els separa davant d’una creixent incomprensió per una actitud menyspreadora. No hi ha crispació al carrer. Cert. Però tampoc hi ha entusiasme. I la pèrdua de l’entusiasme és un dels pitjors símptomes que li poden passar a un país.