Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
La tribuna

SOS, busco pis

L’única recepta per a qui busca pis i no el troba o s’hi ha de deixar més de mig sou és paciència
Actualitzada 28/10/2016 a les 11:22
Fa alguns anys l’habitatge va entrar en l’agenda política. Hi havia ministre del ram, s’hi feien taules sectorials, es van posar en marxa les ajudes a l’habitatge de lloguer, van aparèixer projectes d’habitatge social, es va promoure una borsa per intentar que els propietaris que tenien pisos buits s’animessin a posar-los al mercat garantint-los un seguit de condicions per vèncer les reticències per la possibilitat de patir una mala experiència –un llogater que no paga, un llogater que deixa el pis en males condicions–, etc. Però va esclatar la crisi i el mercat immobiliari es va girar del revés, ja no era un problema la manca d’oferta de pisos perquè amb el deliri del totxo s’havia construït de sobres i ja no es venien i, a més, no van ser pocs els residents que van marxar. En conseqüència també els preus es van moderar i molta gent va aprofitar l’avinentesa per traslladar-se i buscar-ne de més cèntrics, més nous o més grans.

El que va esdevenir més que mai prioritari era ajudar la gent que l’empitjorament de l’economia havia fet més vulnerable. De tot allò de la política d’habitatge, doncs, van quedar uns ajuts al pagament del lloguer que van ser els precursors dels majors esforços destinats a política social per part de l’Estat.

Ara el mercat de lloguer torna a fregar la saturació. La incipient recuperació econòmica ha fet incrementar el nombre d’assalariats i, per tant, la demanda d’immobles, i s’hi han sumat altres factors com ara que molts propietaris han vist en el concepte de lloguer turístic una oportunitat més interessant d’explotació del seu immoble que no pas haver de signar un contracte per a cinc anys amb un ocupant o ocupants fixos. Així que qui busca ara on viure té un maldecap, especialment si pretén instal·lar-se en les parròquies centrals, les més demandades. I no només per la poca oferta sinó perquè la llei del mercat és la que és i menys oferta i més demanda és igual a preus més cars. Malauradament més d’un intenta o intentarà l’avinentesa per treure més rendiment (i no justificat) d’un immoble que no ha reformat en anys, per citar un dels abusos més típics. Contra això, poc més s’hi pot fer que no deixar-se enganyar. La desesperació, però –i necessitar un sostre amb urgència ho és–, ens pot fer caure en cada trampa...

Em solidaritzo i desitjo sort als que estan ara mateix en aquest procés que a voltes es torna odiós, per exemple quan al problema s’hi suma topar-se amb algun immobiliari –i que quedi clar, en cap cas és la generalitat– que deu tenir tanta acumulació de feina i poders extrasensorials que sense haver-te vist la cara decideix que no tens les condicions per ocupar el pis que té en cartera i que tu li demanes veure. I ho dic perquè fa més de dos anys que espero que em tornin la trucada per poder veure’n un a l’avinguda Meritxell que m’interessava malgrat que no tingués armaris encastats, una mancança que, sorprenentment em va fer veure la mateixa agent immobiliària en el primer (i únic) ­contacte telefònic que vam mantenir. I jo que pensava que l’objectiu d’un comercial era vendre’t el seu producte...

Però amb solidaritat i bons desitjos poc s’ajuda al sofert arrendatari en potència. Em demano si ara que el problema s’albira no seria el moment de replantejar-se si no cal rescatar part d’aquella política que la crisi va enterrar. I no em refereixo a projectes que, lluny d’ajudar, han acabat suposant una càrrega extra per a l’administració que els va encetar com els pisos socials que el comú d’Encamp va idear al Pas de la Casa, sinó de, per exemple, accions per intentar que els propietaris que tenen pisos buits els posin al mercat del lloguer garantint-los la protecció contra els arrendataris que practiquen allò que com que el pis no és meu puc usar les portes per practicar kick-boxing. O contra els que deixen de pagar. Accions que també han de protegir el llogater contra pràctiques abusives. Sí, probablement és el que pretenia una borsa d’habitatge que mai no va arribar a funcionar. Però i si va passar perquè quan es va posar en marxa el problema ja no era problema i l’oferta d’immobles era suficient com per absorbir la demanda?

Ara per ara l’única recepta per a qui busca casa i no en troba o si en troba s’hi ha de deixar més de mig salari per pagar-la és paciència i positivisme: no frustrar-se si ha d’acabar vivint a uns quilòmetres d’allà on pretenia. Qui sap si no començaran a aflorar els coach per entrenar un bon buscador de casa...
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477