Ferum

Diuen que el rugbi és un esport de brivalls que el juguen cavallers. De manera semblant, però en sentit contrari, es podria dir que la política és un noble art de cavallers que acaba atraient el pitjoret de cada casa. És cert que no tots els que s’hi dediquen són iguals (com solen clamar des del mateix gremi amb cada nou lladre que se suma a la festa), i que n’hi ha molts i als quals és de justícia reconèixer que serveixen o han servit el seu país amb total dedicació i lleialtat; però no és menys veritat que, si es pren com a mostra aquells que han ocupat càrrecs a prop o dins dels veritables centres de poder, la proporció de gent provadament honrada es redueix de manera alarmant. Si més no, als veïnats més propers. Tant és així que ja pràcticament ens hi hem acostumat, i el que s’espera com a contrapartida no és que hi hagi una regeneració a fons de la política i dels polítics (com han esbombat als quatre vents alguns candidats en les passades eleccions a Espanya, tot i saber que l’èxit de l’empresa és força improbable, si no impossible), sinó que almenys es mantingui un mínim d’elegància en les formes i no escampin la ferum de la corrupció a tots els àmbits de la vida quotidiana dels soferts administrats. És per això que casos com el de les converses que ha divulgat el diari digital Público resulten especialment indignants, perquè ens recorden que uns metres per sota dels nostres peus hi ha porqueria de tots colors, com deia la cançó de La Trinca, i que sempre hi ha el risc cert que més d’un i de dos estiguin empastifats fins a la barbeta. La qual cosa, paradoxalment, és sempre un bon sistema per dur el cap ben alt.