Creat:

Actualitzat:

Som un país antic, amb un estat recent. La tasca ingent que s’ha fet –i la que encara falta per fer– per adaptar-nos al context que ens envolta ha propiciat, que juntament amb les resistències numantines dels darrers anys s’hagi hagut de córrer més del que hauria estat prudent i necessari. Però ja hi som, i no hi ha volta enrere. Això implica una indefinició i redefinició constant entre el que ha de tenir una població de 70 mil habitants, el que necessita un estat europeu i el que podem pagar –tenint en compte que som pocs, que no hem cotitzat gaires impostos fins ara i que la padrina ja fa dies que va cansada–. Aquesta quadratura difícil s’ha de conjugar en aspectes tan diversos com la CASS, la televisió pública, l’escola andor­rana o les ambaixades i viatges oficials. Quina televisió necessiten 70 mil persones? Quina televisió necessita un país? Com la dimensionem i, sobretot, com la paguem? I en aquest punt hi trobem múltiples respostes. Com quan fem aquesta pregunta canviant els mitjans públics per la seguretat social, l’escola o les despeses de representació. Amb el benentès que algunes d’aquestes qüestions són força més discutibles que d’altres, encara que no ens hi posem d’acord. Si a això li sumem que qui històricament ha fet les lleis ha procurat sempre protegir tant com ha pogut els rics i poderosos, doncs aquí tenim el resultat. Un cop esgotades –o gairebé– les entrades de tabac, en perill l’acord duaner, la imminent desaparició del roaming, i la davallada de massa salarial a la CASS, comença a ser hora de posar imaginació al poder. O espelmes a Santa Rita.

tracking