Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar

Presa de jurament

Obligar a jurar o prometre un càrrec va contra la llibertat de consciència perquè revela si s’és creient
04/01/2016 a les 07:13
El cònsol demanava a cada elegit en les eleccions comunals si jurava o prometia complir les obligacions del càr­rec, i cadascun contestava jurant o prometent.    A qui prometia se l’advertia amb un “si així ho feu bon andor­rà sereu” que –a contrario sensu– significa que la sanció per incompliment seria la infàmia que li cauria a sobre de ser un “mal andorrà”. Per a qui jurava es feia un prec “Déu us doni bon encert”, que substituïa aquella antiga expressió “... i si no que Déu us ho demandi...”    Sostinc aquí que el fet d’obligar a aquest jurament/promesa com a condició d’accedir al càrrec no té lloc de ser en els nostres procediments de dret públic, puix és contrari al dret fonamental de la llibertat de consciència inscrit en la nostra Constitució en el seu vessant de no ser obligat a fer pública la pròpia confessió o aconfessionalitat.    El fet de jurar implica la creença per se en Déu i la pràctica religiosa. Sense que calgui fer aquí la història del jurament, tan vell com les religions, es pot definir com el fet d’invocar Déu posant-lo com a testimoni que és veritat el que hom diu o que de veritat es complirà allò a què hom s’engatja. Acceptant una doble sanció: si hom falseja la veritat o incompleix l’engatjament, Déu, a qui s’ha pres com a testimoni, ho jutjarà i/o castigarà, i davant dels homes no solament quedarà deshonrat, sinó que fins fa poc se’l tenia  per delinqüent i castigava penalment.    Això és precisament el contingut del segon dels deu manaments de la Llei mosaica (Èxode 20,7; Deuteronomi 5,11), “no pronunciaràs el nom de Déu en va i no faràs fals testimoni car Déu no deixa impune qui ho fa”. Manament que segons l’Evangili (Mateu 5, 33-37) Jesús evoca dient: “Sabeu encara el que es va dir als antics (llei mosaica), no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet” (més avall em tornaré a referir a aquesta citació de Mateu).    El jurament pressuposa doncs intrínsecament la fe en Déu i en el seu eventual càstig.    El jurament en l’esfera política i civil és fruit de la cultura cristiana que paradoxalment contravé frontalment l’ensenyament de Jesucrist, expressat en aquell compendi de la doctrina evangèlica cristiana que és el Sermó de la muntanya que evocava suara: “Sabeu encara que es va dir als antics no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet. Jo també us dic: res de jurar! En absolut! Ni pel cel, perquè és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell pels seus peus, ni per Jerusalem, perquè és la ciutat del gran Rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots tornar blanc o negre ni un sol cabell teu. Simplement digueu sí quan és sí i no quan és no. El que passa d’aquí ve del Maligne” (l’Evangeli condemna allò que l’església ha inspirat a la societat occidental...).    Puix el jurament és intrínsecament religiós, d’ençà un temps hom s’ha adonat que demanar el jurament pressuposava que aquell que l’havia de fer era creient (en el nostre cas cristià practicant), per qual cosa es podia vulnerar la llibertat de consciència d’aquell a qui s’obligava jurar tot i que podia no ser creient.     Per això es va imaginar l’alternativa de donar-li la possibilitat de prometre. Mentre l’incompliment de la promesa no comporta sanció de perjuri, sinó la de la pèrdua de l’honor, la sanció de l’incompliment del jurament és incórrer en un pecat contra Déu i fins i tot abans significava la comissió del delicte de perjuri. En realitat, però, avui en ambdós casos, a la pràctica, l’única sanció que pot rebre l’incomplidor és la que eventualment  correspongui al tipus penal o administratiu de la infracció amb la qual ha trencat l’engatjament si n’hi ha de prevista en la llei.    El fet d’obrir aquesta alternativa, jurament per als creients, promesa per als no creients o per als que no volen públicament mostrar-se com a tals, pot semblar un avenç en el sentit de preservar la llibertat de consciència. Però sota l’aparença d’un avenç i una preservació de la llibertat, en realitat vulnera la mateixa llibertat de consciència en el sentit que no solament hom ha de ser lliure de tenir una creença religiosa, filosòfica, etcètera, o no tenir-ne cap, sinó que no ha de ser obligat a manifestar explícitament o implícita tal o tal altra creença o absència de creença.    Ningú no ha de ser posat públicament –ni privadament– en la situació d’haver de declarar si té una o altra creença, o cap, i si vol o no manifestar-la, si no té cap creença i la vol o no manifestar públicament.    El simple fet de donar l’alternativa de jurar o de prometre i l’obligació d’haver de fer una o altra cosa, altrament no es pot accedir al càrrec, vulnera els dret fonamentals i en particular l’article 11 de la Constitució andorrana: “Ningú no pot ésser obligat a declarar o manifestar-se sobre la seva ideologia, religió o creences.”    És de notar que l’article 9 de la Convenció europea dels Drets Humans estableix la llibertat de manifestar la religió i conviccions però no la de no manifestar-se com fa la nostra Constitució. No obstant això, el Tribunal Europeu dels Drets de l’Home té jutjat en Alexandridis c/ Grècia (21/02/2008), que hi hagué violació de la Convenció europea, en obligar un advocat, que per exercir havia de prestar jurament, a declarar-se no creient i poder substituir el jurament que refusava de prestar per una declaració solemne. La mateixa Cort, en Buscarini i altres c/ San Marino (18/02/1999), declarà que constitueix vulneració dels drets humans sotmetre els diputats electes al jurament com a condició per gaudir del càrrec per al qual foren elegits.    Quan hi ha col·lisió entre drets i obligacions, en especial entre drets fonamentals, cal fer un judici de proporcionalitat per veure en quina mesura es poden compatibilitzar o a fi de fixar quin ha de privilegiar-se totalment o parcialment sobre l’altre. En la matèria que ens ocupa, els dos termes de la comparació no constitueixen dos drets fonamentals conflictius i antagònics, sinó que tenim, d’una banda, la llibertat de consciència, que és efectivament un dret fonamental i, de l’altra, l’interès que té l’Estat que els càrrecs públics se sentin encoratjats, engatjats i obligats personalment a complir llur funció, cosa que no constitueix un dret fonamental. Aquest interès de l’Estat no pot prevaldre sobre el dret a la llibertat de consciència. Entre el bé jurídic perseguit per l’Estat i el dret fonamental sacrificat no hi ha proporcionalitat, i doncs aquest darrer ha de prevaldre. I l’única manera d’aconseguir-ho és suprimir el jurament/promesa, purament i simplement, com a condició d’accessió als càrrecs i funcions.    Sense que tampoc sigui possible deixar a l’arbitri de la persona mateixa d’escollir entre tres possibilitats: jurar, prometre, o no jurar ni prometre. Perquè així també se l’obligaria a haver de manifestar-se sobre les creences, increences, conviccions o absència de totes elles.    I el que val per als membres dels comuns del 28 de desembre darrer, val per al jurament de tots els càrrecs i funcions polítics, administratius, judicials, etcètera. Cap precepte conté la Constitució obligant els titulars dels poders públics a presentar jurament o promesa. Res es preveu per als membres del Tribunal Constitucional, però el Reglament del Consell General, article 3, subordina l’adquisició de la condició de conseller a la prestació de jurament. Res es preveu per als membres del Govern. La llei de la Justícia preveu el jurament per als membres del Consell Superior, magistrats i jutges abans de prendre possessió del càrrec. Igualment per al Tribunal de Comptes, la funció pública, els comuns, etcètera. No obstant això, tant els que hi són obligats com els que no ho són, són sotmesos al jurament/promesa, a començar pels Coprínceps: per a uns és un precepte legal, per a altres un costum.    L’acceptació d’una elecció, d’un nomenament, d’una designació confereix automàticament el càrrec des d’aquell moment. El titular del mateix ha de complir les obligacions del mateix, i si no ho fa l’única sanció serà la sanció política i eventualment la penal o l’administrativa si l’incompliment constitueix també infracció.    En conclusió, sóc de l’opinió de suprimir tots els juraments i promeses impropis d’una societat laica. Així es preservarà la llibertat de les persones de tenir o no tenir creences religioses, ideològiques, filosòfiques o cap d’elles, i se salvaguardarà  el dret de no expressar-les per activa o per passiva, explícitament o implícita.     Si es vol continuar amb aquest tipus de cerimònia a fi de solemnitzar el moment de la presa de possessió, o d’inici efectiu del mandat, i a fi de dignificar el càr­rec i la persona que hi accedeix, certament es poden imaginar altres fórmules substituint la pregunta i la resposta actuals per una formulació del tipus següent: “Declaro acceptar el càr­rec per al qual he estat elegit/designat/nomenat amb totes les seves obligacions constitucionals i legals, drets i atributs, etcètera.”
  • #1
    (04/01/16 15:25)

    1.- Molta gent, desconeixent la distinció entre les dues esferes del religiós i el civil i la relació corresponent amb el jurar o el prometre, opta per jurar o prometre (erròniament) en funció de la força que volen donar al seu acte d’acatament. És a dir, hi ha qui jura pensant que així manifesta un compromís més ferm, com si jurar o prometre només fossin dos esgraons d’una mateixa escala. 2.- Acceptem però que qui jura o promet coneix exactament el contingut del seu acte. Si bé el no creient promet, enlloc és dit que forçosament el creient ha de jurar. També pot prometre. Si decideix jurar, opta amb tota llibertat per manifestar la seva creença. No és obligat a fer-ho. Podria perfectament prometre, en considerar, potser, que l’esfera de les creences religioses és una esfera privada que no cal evidenciar en un acte públic d’acatament. No se li contraria doncs el seu “dret fonamental de la llibertat de consciència inscrit en la nostra Constitució en el seu vessant de no ser obligat a fer pública la pròpia confessió o aconfessionalitat.” D’altra banda, del fet que els no creients puguin també prometre, el que un individu ho faci no permet de concloure que aquest sigui no creient. Per tant, a tots els que prometen no se’ls contraria tampoc el seu “dret fonamental de la llibertat de consciència inscrit en la nostra Constitució en el seu vessant de no ser obligat a fer pública la pròpia confessió o aconfessionalitat.”

1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477