Aigües agitades a Mònaco

Les aigües de la costa blava que banyen el port comercial –no només esportiu– de Mònaco i que són la porta d’entrada a l’edèn del luxe, l’hedonisme i l’exclusivitat, tenen, des de fa uns mesos, una menor activitat marítima de l’habitual.

A mitjan setembre, la ciutat-estat incrustada en el departament francès dels Alps Marítims va trencar formalment la suspensió de les converses envers l’acord d’associació amb la Unió Europea davant la impossibilitat de conciliar les demandes d’Europa amb les línies vermelles marcades pel mateix príncep monegasc, Albert II. Unes línies que eren de màxims, amb prioritat per als nacionals en ocupació, habitatge o prestacions socials i autorització prèvia per a empreses i residents estrangers. Aquesta situació d’impàs, amb el pas de les setmanes i els mesos, s’ha precipitat en una tempesta per a l’economia comercial marítima del principat més petit del món.

Una de les conseqüències directes de la ruptura del tracte entre la Unió Europea amb Mònaco s’ha materialitzat en l’arrossegament de complicacions en el transcurs de les relacions comercials del principat. No per part de les institucions dels 27, sinó, precisament, per acció directa d’alguns dels països membres de la unió, que han posat més traves en els tràmits habituals en el desenvolupament del comerç marítim.

Entre l’activitat de les aigües monegasques hi destaquen l’exportació de productes farmacèutics, perfums, productes de bellesa i la transformació d’alguns productes agrícoles. Darrerament, és en aquest punt, el de la importació i exportació de productes alimentaris, el que experimenta més dificultats per al seu transport. La causa d’aquests contratemps respon a una regulació més estricta de certs països que han condicionat el canvi de posició de Mònaco respecte a l’acord d’associació –de futurible país amb estatus d’associat a tercer– i que obliga les autoritats de Mònaco a gestionar un volum de controls i certificacions tècniques dels productes molt més alt que fins aleshores.

El quid de la qüestió rau en el reconeixement dels controls dels productes. Aquests controls són uns mecanismes que s’han d’ajustar a les especificitats dels estàndards europeus, un procediment que guarda com a rerefons el manteniment i la salvaguarda d’uns mínims de garantia. Per als països membres és un simple tràmit, però Mònaco pateix per aconseguir la certificació d’alguns papers. Aquesta “màniga ampla” que es donava per feta durant el procés negociador, s’ha precipitat fins a les profunditats del mar.