El rastre de la Penya Alegria

“La finalitat de la penya és la d’organitzar i fer festes, lo més lluides possibles dins de la serietat i moralitat; en una paraula divertirse”. Aquest era l’objectiu fundacional de la Penya Alegria, segons recullen els estatuts dipositats al comú de la llavors parròquia d’Andorra, que l’administració va validar. El document escrit a mà en una cal·ligrafia envejablement clara fa part del fons custodiat per l’Arxiu Nacional. Datat a Escaldes el 25 de gener del 1934, és un dels dos documents que poden esclarir alguna cosa (poca) de la història de l’anomenada Penya Alegria i que també són consultables des de casa amb l’arxiu en línia. El segon és del juny del mateix any i demana permís per poder practicar el “joc de football” al camp que l’entitat ha llogat, així com “altres festes” i balls a la carretera davant de la seva seu social i “al pati del darrera de la casa de Anton Muntanya”. Fa unes setmanes el compte d’X (abans Twitter) de l’Arxiu Nacional difonia el primer document amb un simpàtic “els socis de la Penya Alegria no tenien problemes de Blue Monday”, fent coincidir la publicació amb el tercer dilluns de gener, el considerat per la glòria del màrqueting el dia més trist de l’any. Fa 90 anys quedaven unes dècades perquè s’instaurés el Blue Monday, però els promotors de la Penya Alegria ja tenien clar com evitar que la diversió se n’anés en orris: “està rigorosament prohibit en nom de la Penya tractar de les qüestions religioses, polítiques i sosials; cada sosi particularment es lliure en sas ideas; però en col·lectivitat s’ha d’atendre l’article 1er”. És l’article referent a la finalitat de la Penya, la d’organitzar esdeveniments de lleure. Per finançar-se, els estatuts fixaven una quota de 50 pessetes mensuals per als socis i deixaven clar que els impagaments eren motiu d’expulsió. També ho eren incomplir els estatus o els acords de la directiva i protagonitzar enfrontaments amb altres membres del col·lectiu. Preconitzaven per sobre de tot l’alegria.

Les xarxes socials han esdevingut per a l’Arxiu Nacional una eina per difondre el material històric que custodia i per interaccionar amb la ciutadania. El mateix organisme busca aquesta interacció amb iniciatives com ara demanar als internautes si coneixen les persones que apareixen en alguna de les fotografies del passat que publicita. Una evolució en clau 2.0 que dona els seus fruits perquè “permet arribar a un altre tipus de públic”, comenta la cap de l’Arxiu, Lídia Arbués, i obre les portes del fons documental. De la Penya Alegria no se’n té més informació que els dos documents guardats. Qualsevol pista addicional serà benvinguda.