Revàlida per a DA, repesca per als altres

Eleccions comunals avui. Des de les nou del matí fins a les set de la tarda es pot votar als col·legis electorals habilitats a cada parròquia. Els aspirants han celebrat reunions de poble, també actes populars i visites a llocs emblemàtics, debats als mitjans de comunicació, i han llançat propostes cada dia des del 3 del mes en curs. Una altra cosa és si ha tingut el retorn esperat destinar tant temps i energia per intentar mobilitzar l’electorat durant dues setmanes. Perquè la realitat és que el que es diu i es fa no provoca gaire entusiasme més enllà dels del club. Si la classe política està, o així es percep, cada dia més allunyada dels ciutadans i dels seus problemes, les operacions de màrqueting polític dissenyades pels assessors només han accentuat el distanciament. Per començar, el seguit de noms de les noves formacions, que despisten i van en detriment dels candidats menys coneguts, que són els que opten per aquesta possibilitat. Però, tot i això, el compromís dels ciutadans amb les urnes segueix sent elevat i seria una sorpresa que la participació global estigués per sota del cinquanta per cent. Tot i el cansament de celebrar dues eleccions el mateix any. Aquesta vegada hi ha bastant més en joc que unes llambordes, l’amplada de les voreres, els pipicans, qui fa servir les màquines del gimnàs o de la necessitat de tenir una peixateria al poble, com els candidats –amb més o menys intensitat– han optat per emfatitzar durant la campanya. Només després de l’èxit de la segona manifestació per un habitatge digne el missatge va començar a canviar. Les comunals d’avui van de com afrontaran les corporacions aquesta crisi, on se situen els límits demogràfics del territori –els recurrents i esperats estudis de càrrega– i de sostenibilitat i equilibri; mediambiental, però sobretot social. El que ha estat impossible una vegada més és que cap formació –gairebé totes amb implantació nacional– hagi articulat no ja una proposta, sinó ni tan sols hagi obert el debat d’un projecte transversal en clau de país. Més enllà dels límits parroquials, no hi ha vida. Almenys aquest desembre.

L’objectiu és el mateix per a gairebé totes les forces que hi concorren; evidentment guanyar (les altres es donarien per satisfetes de no fer el ridícul a l’estil Alfons Clavera). Mentre que DA passa la revàlida per comprovar si manté l’hegemonia de les generals, per a Concòrdia i el PS són una mena de repesca a veure si redueixen distàncies els primers i si encara respiren els segons. N’hi ha tres que mengen a part. Rosa Gili s’hi juga el futur polític, només; Carine Montaner, res, perquè el que li interessa és refermar sempre el paper d’única política populista homologada del regne (versió dretes) i les comunals ni li van ni li venen; mentre que Enric Dolsa afronta el que presumiblement és l’últim ball en cas de tornar a perdre. Josep Majoral i per extensió Unió Laurediana (UL) afronten el que es pot qualificar d’una revàlida. L’espantada de Josep Pintat a la cita de fa vuit mesos ha deixat l’actual cònsol i aspirant a la reelecció amb només el referent de les comunals del 2019, amb la victòria de Concòrdia a la parroquial de l’abril enmig. Les derivades a Sant Julià són moltes. UL/terceravia ha d’iniciar un procés de refundació més d’hora que tard perquè és incapaç d’implantar-se més enllà del feu tradicional. Plantejaments i estructura s’estan quedant obsolets a marxes forçades i és molt diferent encarar un procés de renovació des del capdavant del comú que des de l’oposició. El mateix serveix per a Majoral, a qui una victòria impulsaria com el líder per rellevar la vella guàrdia i fer el salt a les cites nacionals; sols –complicat– o acompanyats com aquesta vegada. El repte per a Desperta Laurèdia i per extensió per a Concòrdia –la teòrica casa mare que no apareix a la candidatura– tampoc és senzill. La relació entre les dues marques és més complexa cada dia, i mentre Cerni Escalé ha liderat una particular política de pactes que en cas de victòria només podrà capitalitzar a Andorra la Vella i com a succedani del PS, Cerni Cairat ha tancat la porta a qualsevol aliança i concorre en solitari. Una derrota a Sant Julià i a la resta del territori on es presenten deixaria tocats un i altre, però bastant més el conseller general i de retruc Concòrdia (Cairat sempre podrà traspassar part de la responsabilitat a la tercera llista, com fa quatre anys). Una victòria només a Sant Julià obriria la porta al debat sobre el lideratge del primer partit de l’oposició.

CONCENTRACIÓ DE SIGLES

Els de DA són els que haurien d’estar menys estressats després de la majoria absoluta amb què governen, però és el contrari. De totes les maneres possibles han verbalitzat que qualsevol alternativa que no sigui tornar a guanyar a sis parròquies –sense comptar Sant Julià, on van de comparsa– els sembla un mal resultat. Complicat. Per això han bastit un seguit de pactes que amb les sigles del partit al davant, al mig, fins a l’extrem que fins i tot van de la mà dels pintadistes a Sant Julià (on, si no. L’ombra de Desperta Laurèdia és molt allargada per a UL). Els independents –es veu que n’hi ha per donar i per vendre perquè apareixen per tot arreu– tanquen el cercle. Ha estat una maniobra per concentrar el màxim de sensibilitats –de vots, en definitiva–, però sobretot una estratègia defensiva davant les maniobres dels rivals, que tampoc s’han quedat curts en aquesta tàctica. L’excusa que el 17-D va de gestors ens ha abocat al bipartidisme. Ordino n’és l’exemple perfecte. ACO més Demòcrates més independents més Progressistes-SDP, per un cantó, i Units per Ordino, que amb sigles o sense arreplega tot el que pot i més, per l’altre. On més clar és que DA guanya –com a Canillo– més senzilla és la marca sota la qual es presenta. Només hi ha una variable que li compensaria no guanyar a tot el país, en particular a Xavier Espot, que no se n’està de demanar el vot, que és recuperar Escaldes, on està en joc alguna cosa més que el comú. Rosa Gili és conscient que el seu futur polític si aspira a més altes fites, que ho fa, passa inevitablement per guanyar avui i esperar què passa a la resta de parròquies. Ha pactat amb Concòrdia, amb el PS, que l’havia portat als tribunals, i amb altres per aplanar força el camí. Això sí, ha imposat els dos primers llocs a l’estil Majoral, per a ella i Joaquim Dolsa, per esvair qualsevol dubte que ostenta el lideratge i capitalitzar el triomf en cas d’aconseguir-lo, sense cap ombra. La quadratura del cercle per a Gili, paradoxalment, és que DA guanyi a cinc parròquies i UL mantingui el comú, amb la qual cosa Concòrdia baixaria de cel i el PS, tal com l’entenem hores d’ara, segellaria la seva defunció. De manera que tindria davant una autopista sense trànsit per començar a liderar una alternativa a DA que aglutinés tota l’oposició i forçar a repetir el cara a cara d’aquestes eleccions amb l’objectiu d’arribar al tercer pis de Prat de la Creu.

Ara tot està en mans dels 30.401 ciutadans que han estat cridats a les urnes, gairebé un 10% més que fa quatre anys, dels quals 6.253 (un 20,57%) ja han votat a la Batllia. A les set tanquen els col·legis i si els responsables de les taules tenen el més mínim respecte als electors, al càrrec que representen i al sentit del ridícul, dues hores més tard hauria d’haver finalitzat el recompte. Com a màxim. Estem parlant d’uns 17.000 vots (un 55% de participació) distribuïts en més de deu taules.