x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DIARI TV MUSIK

'Bipartidisme' a la força

El resultat de les generals del 2 d’abril ha empès els partits de l’oposició a tancar pactes per intentar fer front a DA
El candidat per DA i cònsol major d'Andorra la Vella, David Astrié, i l'excònsol major i ministra d'Habitatge, Conxita Marsol.

El candidat per DA i cònsol major d'Andorra la Vella, David Astrié, i l'excònsol major i ministra d'Habitatge, Conxita Marsol.

El candidat per DA i cònsol major d'Andorra la Vella, David Astrié, i l'excònsol major i ministra d'Habitatge, Conxita Marsol.

Fernando Galindo
Baró, González, Escalé i Olalla, a l'enganxada de cartells de la capital.

Baró, González, Escalé i Olalla, a l'enganxada de cartells de la capital.

Baró, González, Escalé i Olalla, a l'enganxada de cartells de la capital.

Fernando Galindo
Actualitzada 04/12/2023 a les 11:09

Cursa electoral de dues setmanes una altra vegada i només vuit mesos després de la de les generals. En un escenari del tot diferent. El 2-A va quedar força aclarit un panorama polític que es preveia convuls i impredictible, com així va ser. Els pactes preelectorals que s’han teixit al voltant de la premissa de tots contra DA són la conseqüència del bipartidisme asimètric de les llistes que marcarà les comunals del 2023 (14 contra 21 del 2019). L’abril passat DA va guanyar per majoria absoluta, Concòrdia es va convertir en el primer partit de l’oposició i el fenomen Carine Montané va rebre l’empenta definitiva. A l’altre extrem, el PS es va ensorrar, els famosos vots de Bartumeu a Andorra la Vella es van esfumar i amb ells la suposada força de SDP, i dels liberals només se’n recorden quatre nostàlgics descol·locats. A partir d’ara i fins al dia 17 haurem de sentir que a les comunals es vota les persones per sobre de les sigles, però la realitat és que són una revàlida per a les formacions polítiques. La prova són les candidatures on es demostra que ningú vol perdre ni quedar al marge (els liberals ni hi són ni se’ls espera per una temporada llarga) i per això hi ha més coalicions que mai i menys llistes que mai, i la ideologia queda més que diluïda amb l’excusa que el 17-D va de gestió. Cinc parròquies amb dues opcions, tres a Sant Julià, una a Canillo. Els demòcrates surten a demostrar que les generals no van ser un miratge, a banda que com més dels seus estiguin al capdavant de les administracions comunals, més plàcida li serà la legislatura. Concòrdia s’ha jugat el seu espai au-dessus de la mêlée dels partits tradicionals i a Andorra la Vella i Escaldes ha entrat al joc dels de sempre, molt legítim, amb l’objectiu de començar a tocar poder. Veurem si perdre tan aviat la puresa virginal de la qual fan gala i quedar diluït entre altres forces té cost o pel contrari els referma com a alternativa. Amb Sant Julià –sols i sota la marca Desperta Laurèdia– com a punta de llança. La situació del PS és crítica. Ha pactat on, com i amb qui ha pogut: amb Concòrdia a l’últim minut a la capital, amb Rosa Gili, a qui fa dos dies havia portat als tribunals per impagament, i amb l’incombustible i gens progressista Enric Dolsa a Ordino. És qüestió de supervivència, d’ideals i programa es veu que se n’ocuparan en una altra ocasió. El cas d’Andorra Endavant –s’hauria de dir Carine Endavant perquè tothom sabés de què s’està parlant– és diferent. Té una presència residual i només a Ordino perquè el partit és ella i només ella, i encara no ha trobat la manera de desdoblar-se.

L’enganxada de cartells va donar ahir el tret de sortida (una frase que no pot faltar en cap article amb pretensions sobre l’inici d’una campanya electoral) d’una convocatòria que hauria d’ajudar a esvair dubtes i acabar de posar cadascú al seu lloc. Perquè aquestes eleccions van o haurien d’anar de bastant més que de gestió. Van o haurien d’anar de model territorial, de protecció del medi ambient i sostenibilitat, de límits demogràfics i també i sobretot de polítiques d’habitatge. Van o haurien d’anar de col·laboració i solidaritat interterritorial, de quina parròquia es vol i què s’està disposat a invertir per aconseguir-ho; en definitiva, de quina Andorra es vol. Encara que hi hagi a qui li costa d’entendre i encara més d’acceptar.

LA NIT MÉS LLARGA

El resultat a Andorra la Vella és una de les incògnites que no es revelaran fins ben entrada la nit. Demòcrates fa vuit anys que governa el comú amb resultats palpables, fet que és una excel·lent carta de presentació. El cònsol sortint sempre té avantatge, però David Astrié no és Conxita Marsol i DA s’enfronta ara a una coalició que surt amb més que opcions si se sumen els vots que el PS i Concòrdia van obtenir les generals passades. Sergi González és un cap de llista amb un perfil baix, la qual cosa és un hàndicap, ara bé, el PS, sigui qui sigui qui l’encapçali, té una important i fidel bossa de vots. Aquesta vegada no compta amb SDP, que manté el pacte comunal de fa quatre anys amb DA, ara sense el suport explícit de liberals, però que si voten difícilment ho faran pels seus contrincants. La capital és una de les parròquies que es presenten més obertes, igual que Ordino. Més que pel pacte que ha tancat l’actual oposició, la incògnita neix dels desencontres derivats de l’afer del fallit geriàtric entre els socis que governaven el comú, i en concret amb l’encara cònsol, Josep Àngel Mortés, i els seus acòlits. Caldrà veure si fan campanya a favor de la llista ACO-DA, i en última instància i més decisori, si els voten. Que a Ordino va de quatre paperetes. La sort de Maria del Mar Coma, a banda de la seva vàlua, és que davant té Enric Dolsa, i per molt dolguts que puguin estar alguns i fins i tot algunes que aspiraven a presentar-se –Eva Choy–, mai donaran el seu vot a qui els ha martiritzat els últims quatre anys al comú i bastants més fora de les institucions. En unes eleccions en què hi ha moltes cares noves a totes les parròquies, Enric Dolsa es resisteix a donar la raó als que pensen que el seu temps ha passat, tot i que el 17-D apunta que és l’última bala que li queda. Per intentar evitar-ho s’ha ajuntat amb el PS –l’enèsima prova que el partit està molt tocat– i amb Carine Endavant. Perquè sant tornem-hi amb Grifols, pal de paller del seu discurs. Un element de confrontació més enllà de la parròquia, fins a esquitxar el Govern, perquè si alguna cosa ha fet Dolsa els últims anys és anar contra Xavier Espot. Si Grifols deixa algun marge, el límit al creixement de la parròquia ha de polaritzar el debat.

PICABARALLA A CASA

Un dels objectius prioritaris de DA és recuperar Escaldes, feu tradicionalment seu i parròquia dels caps de Govern dels darrers dotze anys. Però ho tenen més que complicat. Rosa Gili ha entès que sense una mínima estructura no anava enlloc i a falta de partit ha buscat el suport dels que en tenen. Ha pactat a tort i a dret i alhora ha tancat qualsevol opció a DA d’ampliar l’univers de votants. Convèncer Concòrdia era sobre el paper el més senzill, però al final han estat els seus antics companys del Partit Socialdemòcrata, que l’havien portat als tribunals, els que han acceptat sense dir ni piu totes les seves exigències. És l’opció més clara per no cronificar-se en la irrellevància com SDP. Gili ha esgrimit –ha fet arribar una revista editada pel comú on se’n feia un exhaustiu repàs– i esgrimirà la feina feta els últims quatre anys. Davant tindrà Anna Garcia, actual cap de Cultura del comú, que debuta a l’arena electoral i, per tant, es fa difícil d’avaluar si pot protagonitzar la que seria una de les sorpreses de la nit, per molt que compti amb tot el suport dels popes del partit. Per si de cas Gili l’ha apartat sense miraments del focus mediàtic, com va quedar palès a l’estrena del documental Dones d’Escaldes, que es veu que s’ha fet sol. El més interessant serà comprovar com uns i altres s’espolsen la responsabilitat de les torres, uns per activa i els altres per passiva.

PER UN MINUT DE GLÒRIA

Josep Majoral encara es frega els ulls perquè hi ha tres llistes que es presenten a les eleccions. Un cara a cara amb Cerni Cairat, de Desperta Lauredià (marca local de Concòrdia), es presentava molt obert, i l’ombra de la folgada victòria el 2 d’abril dels seus rivals d’ara i de fa quatre anys planava sobre Majoral. Però Antoni Miralles ha alterat el tauler de joc en disgregar el vot de l’oposició. És un militant socialdemòcrata que es va donar a conèixer quan es va oposar a la mesura estrella de l’únic govern del PS de tancar el comerç els festius i per les seves peculiars fotografies. Des del 10 de novembre, dia que es van presentar les llistes, també ho és per trencar amb Cairat i encapçalar una candidatura sense cap possibilitat, però que aplana el camí a la victòria de la coalició que lidera UL. Jugar-se-la, d’acord, però com han fet tots els partits arreu del territori, amb el màxim de riscos controlats. El cònsol ha aconseguit el que semblava impossible, que Reig i Pintat donin suport a la mateixa candidatura amb el pacte Unió Laurediana-DA. S’hi han afegit els d’Acció, que si és complicat saber qui i quants són a tot el país, encara ho és més a Sant Julià. Cairat jugarà la carta del canvi tot i que no ha deixat clar què farà amb Naturland en el cas de guanyar. La variant i el debat etern i recurrent de com revitalitzar Sant Julià seran altres eixos sobre els quals girarà la campanya.

MOLT HAURIEN DE REMAR

El PS s’ha quedat sol a Encamp. No perquè ho busqués, sinó perquè els pretendents li han anat donant carabasses un rere l’altre. El primer a desmarcar-se va ser Concòrdia (mentre a Andorra la Vella sí, aquí, com a Sant Julià, res de res) i a continuació va ser Agrupament Encampadà el que va abandonar el projecte, quan vuit mesos abans havien fet llista conjunta. De manera que Marta Pujol es presenta amb una llista que es va tancar a correcuita minuts abans que expirés el termini. Ella ho va qualificar “d’imprevistos”. El contrari que la candidata a reelecció Laura Mas, que ha mantingut el bloc del 2019 amb UP, DA i independents. Ha elaborat una llista continuista per posar en valor la feina feta en la qual destaquen dos noms. Benjamí Rascagneres, fill del cònsol menor, amb la qual cosa talla d’arrel els rumors que apuntaven la mala relació amb el seu segon. L’altre és el de Judith Torres, filla del fundador d’Agrupament Encampadà, que ocupa un lloc no elegible, amb el que fa explícit el seu suport a Mas. En quatre anys la cònsol ha guanyat presència i pes polític a la parròquia, però també a DA, un actiu que afegirà a la renovació de la concessió de Saetde que va aconseguir amb el vistiplau de l’oposició.

La situació de la Massana és paradoxal. Per un cantó, la cònsol, Olga Molné, no repeteix i la seva segona, Eva Sansa, pren el relleu i, per l’altre, per una vegada que hi ha una candidatura alternativa al poder hegemònic de CC resulta que la lidera un dissident de l’actual comú, Guillem Forné, que ha renegat del partit però sense deixar la cadira de conseller. Amb Seny s’anomenen i agrupa Participa (?), Concòrdia, el PS, Somveïns i independents. Tots amb l’objectiu d’enviar CC a l’oposició després d’unes quantes victòries incontestables. No han perdut l’etiqueta de favorits; per la inèrcia guanyadora d’anys, perquè lideren el comú sortint, per la feina feta també al Consell i Govern, perquè han elaborat una llista amb noms que cobreixin tota la parròquia i perquè no van sols. Com a la resta d’institucions la simbiosi amb DA és cada cop més diàfana. Però hi ha un factor que els neguiteja: els 568 vots (23,83%) que va obtenir Concòrdia la nacional el 2 d’abril sense tenir presència a la territorial. La Massana és una parròquia de les que més han augmentat proporcionalment en habitants, fet que convertirà el model de creixement en el gran protagonista de la campanya. La variant i l’heliport també hi trauran el cap.

ELECCIONS?

Canillo no té remei. La convocatòria electoral en què hi ha un mínim de dues candidatures és l’excepció, i aquesta vegada també s’ha mantingut la tradició. Una única llista continuista que encapçala Jordi Alcobé després de la renúncia de Francesc Camp. Posats a buscar-se alguna preocupació que els serveixi d’al·licient per a la campanya han recorregut al temut vot en blanc. 863 electors van votar a la parroquial de l’abril; 530 van anar a DA, 387 van ser blancs i 46, nuls. A la nacional amb sis llistes van ser només 36 amb els mateixos votants. Tot i que la formació que es presenta a les eleccions hagi d’assumir la responsabilitat del nombre de vots en blanc és irònic, a menys que siguin més que els que obtinguin. Els que han impedit als electors la possibilitat d’escollir són els que no han estat capaços de tancar una llista, com l’actual força de l’oposició al comú. El que realment hauria de preocupar als polítics de la parròquia és que l’índex d’abstenció se situï per sota del 70% entre un electorat tradicionalment molt participatiu. I el que hauria de preocupar tothom és que cada vegada costa més trobar ciutadans que vulguin anar a les llistes. El paper testimonial dels consellers de la minoria hi té molt a veure.

Etiquetes
5
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2024 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts