“M'agrada que els films es cultivin a poc a poc”

La prestigiosa cineasta japonesa Naomi Kawase va dedicar l’any 2020 una secció del Festival Internacional de Cinema de Nara a donar visibilitat a les noves generacions de cineastes d’arreu del món, entre elles, les catalanes. Enguany, la Fundació Ramon Llull ha distingit amb el Premi Ramon Llull a la promoció internacional de la creació catalana Kawase per aquesta iniciativa. En parlem amb ella.

Com es va sentir quan li van comunicar que havia estat guardonada amb el premi Ramon Llull?

Estava increïblement sorpresa. M’ho van comunicar l’any passat i tot el procés va anar molt ràpid. Realment em vaig sentir molt orgullosa d’haver guanyat aquest guardó.

Què és allò que més l’atreu de la cultura i el cinema en català?

Allò que m’atreu més de tots els àmbits de la cultura és sempre el cinema. Gràcies a aquest premi he tingut l’oportunitat de desplaçar-me a Andorra, on no havia estat mai, i experimentar una mica la cultura i el lloc. Em va sorprendre gratament el fet que s’assembli força a la meva ciutat natal. També és un territori muntanyós.

Recorda en quin moment s’hi va interessar per primer cop?

Fa uns tres anys vaig conèixer el productor Lluís Miñarro a París en el context d’una exhibició sobre projectes catalans. Recordo que aquella va ser la meva primera aproximació a la cultura catalana. A partir d’aquell moment, sempre he tingut una gran curiositat per aquest tema. Pel que fa a Miñarro, continuem tenint una gran relació.

Vostè ha estat premiada per posar el focus d’un festival internacional en el cinema català realitzat per dones. Com va sorgir la idea tenint en compte que Nara es troba a milers de quilòmetres d’Andorra i Catalunya?

Va ser precisament Lluís Miñarro que em va parlar sobre aquest tema. De fet ell em va comentar que era especialment difícil per a les cineastes catalanes fer-se un lloc a aquesta indústia. I, com que jo també he patit aquestes barreres a la meva ciutat, vaig empatitzar molt amb la situació i vaig decidir engegar aquest projecte.

Precisament va mencionar aquest tema durant el seu discurs a la Unesco...

Sí. Un dels aspectes que vaig mencionar dijous durant el meu discurs a París va ser el fet que sovint les cultures més minoritàries no tenen tanta veu. Crec que aquest tema és preocupant. És molt important impulsar-les perquè puguin rebre l’atenció dels mitjans de comunicació que es mereixen i puguin ser reconegudes a nivell mundial.

Hi van participar pioneres del cinema català com Carla Simón, Neus Ballús, Elena Trapé… Va tenir l’oportunitat d’intercanviar-hi impressions?

Un dels problemes que van provocar l’esclat de la pandèmia va ser precisament que els realitzadors de cinema que van visitar el Festival de Nara no van poder conèixer-se cara a cara. Per aquest motiu no vaig tenir la sort de trobar-me amb elles personalment. Un fet que lamento.

Coneix la situació del sector cinematogràfic i audiovisual a Andorra?

No he tingut aquesta sort. Per ara conec només el cinema que han fet les cineastes de Catalunya que van venir al festival de Nara l’any passat.

Hi ha qui creu que s’hauria de promocionar Andorra com a potencial plató natural per atreure productores. Què en pensa d’aquesta idea?

No només perquè Andorra tingui aquesta bellesa natural que la caracteritza la converteix un bon escenari per gravar pel·lícules. Realment els paisatges són meravellosos i em recorden molt la meva ciutata natal, Nara, però això no és suficient per atreure les productores de fora.

Què manca?

Allò més important és la història. Les històries han de venir de la terra, de la gent, i això és el que fa les pel·lícules veritablement genuïnes i honestes. Penso que és aquí on s’ha de centrar el focus. I justament és una de les coses que vaig aprendre a la meva ciutat natal. Per promoure-la vaig haver de fer-ho a través de la meva veu, de les meves històries, de la originalitat i l’honestedat. Aquest fet és realment allò que permet que les bones històries es puguin exportar a la resta del món. I penso que per aquest tipus de coses he estat premiada en festivals tan reconeguts com Canes.

Té algun altre projecte de futur en ment relacionat amb el cinema en català?

Ara fa tres anys que vaig començar aquestes converses amb Lluís Miñarro i progressivament s’ha anat cultivant tot aquest festival. De fet, no va ser d’un dia per l’altre que es va concretar aquest projecte, sinó que va ser un procés molt lent. A mi m’agrada que els projectes i les pel·lícules es vagin cultivant a poc a poc i que les idees vagin progressant i desenvolupant gradualment al seu ritme fins que arriben a florir.