Els Cachafeiro hauran de deixar el Punt de Trobada

La sala civil del Tribunal Superior ha confirmat íntegrament la sentència de la Batllia i ha declarat extingit el contracte d’arrendament que lligava els Cachafeiro amb els grans magatzems Punt de Trobada, que formalment caducava el 31 de desembre del 2015. En conseqüència, els llogaters (representants per les societats EXECO i CORI) estan obligats a abandonar l’edifici lauredià en què han explotat durant anys el negoci comercial i retornar-lo a la propietat. A més, hauran d’abonar als amos del terreny una indemnització en concepte d’“ocupació indeguda” a comptar des de l’1 de gener del 2016. La sentència estableix una compensació econòmica d’1.166.669 euros per a l’any 2016, als quals s’hauran de sumar 141.772,87 euros mensuals des del gener del 2017 i fins que faci efectiva l’entrega del lloc arrendat als propietaris. Una xifra que, sumada, ara ja superaria els sis milions d’euros. S’hauran d’afegir els interessos legals fins a la liquidació total del deute. La resolució arriba dues setmanes i escaig després que les dues parts enfrontades –propietat i llogaters– exposessin els seus arguments en una vista oral a la seu de la justícia. I gairebé dos anys després que es pronunciés la Batllia. El plet civil va quedar aparcat quan els Cachafeiro van interposar una querella contra els Mallol i Pyrénées acusant-los de frau. I es va reprendre després que tant la Batllia com el Superior arxivessin la demanda en no veure elements d’estafa en el contracte que van subscriure els dos denunciats perquè Pyrénées fos el nou explotador del centre comercial. Aquesta qüestió està ara al Constitucional.

Rebutjats tots els arguments

El principal argument que esgrimia la família Cachafeiro és que s’havia tractat el contracte d’ar­rendament com si fos un de vulgar i corrent, quan és un lligam complex. En primer lloc perquè, sostenia, no es podia desallotjar un centre comercial d’aquesta magnitud com si es tractés de l’inquilí d’un pis. I, en segon, perquè es tractava de l’arrendament d’un terreny sobre el qual es va construir un centre comercial que van pagar els llogaters, no pas la propietat. La part també sostenia que el contracte amb Pyrénées perquè sigui el nou explotador del negoci era un engany acordat amb l’únic objectiu de fer fora els Cachafeiro, ja que incloïa uns lloguers inassumibles i fora de mercat, i que tampoc no se’ls havia respectat la clàusula de preferència per renovar l’ar­rendament, presentant-los no una oferta, sinó un contracte amb un tercer (Pyrénées) amb unes clàusules que no podien igualar. La sentència recorda que en el primer contracte de lloguer i en els que el van seguir (hi va haver un parell de modificacions, el 1983 i el 1987) va quedar clar que la voluntat de les parts era que el contracte s’havia d’extingir el 31 de desembre del 2015, sense necessitat de preavís. Sí que s’establia, però, que en cas d’un nou arrendament els llogaters primers tenien preferència i que es podien iniciar converses ja el 2013. En aquest punt la resolució apunta que va ser la propietat la que va tenir la iniciativa d’iniciar converses per a la renovació, però que la primera reunió no es va celebrar fins al desembre del 2014. Hi va haver una proposta, però, que no va tenir resposta dels llogaters en el temps fixat per la propietat i va caducar. El mes de setembre del 2015 els Mallol (representants per la societat COSP) anunciaven als Cachafeiro que tenien un contracte amb Pyrénées i si volien exercir el seu dret de preferència. El gener del 2016, ja amb el contracte d’arrendament extingit, els arrendataris van informar els Mallol que es quedaven al·legant “causa legítima i bon dret”. Llavors s’iniciava el plet pel desnonament, seguint les disposicions de la Llei d’arrendaments de finques urbanes.

Aval del tribunal

Un procediment que avala la sentència del Superior. La resolució rebutja que s’utilitzin els arguments de la repercussió social i econòmica per tractar-se d’un centre comercial, ja que “aquestes són la conseqüència de l’extinció del contracte i de la conseqüent pèrdua del dret d’ocupar els llocs”. Aprova, a més, que sigui objecte del que fixa la Llei d’ar­rendaments de finques urbanes perquè el motiu del plet s’inscriu en allò que regula. I si bé apunta que el procediment de desnonament “es caracteritza per la seva rapiditat i agilitat”, també resol que els Cachafeiro “han pogut defensar-se completament i degudament enfront de la demanda de desnonament i de les accessòries a la mateixa”. Els magistrats de la sala civil també desmunten la teoria del complot Mallol-Pyrénées. “El que resurt de les actuacions és una actitud correcta, diligent i respectuosa de la part arrendadora”, assenyala. També que “no queda acreditada” la “fal·làcia” del contracte amb Pyrénées. EXECO i CORI reclamaven de manera subsidiària una indemnització a la propietat per “enriquiment justificat”, basada en el valor de l’edificació que van pagar i quedarà en mans d’un tercer. El Superior no hi dona lloc, com va fer al seu dia la Batllia. La sentència argumenta que no té vincle amb el procediment fixat a la Llei d’arrendaments, però que es pot interposar per una altra via.

REBUTJAR EL RECURS DE LA PROPIETAT

La sentència de la Batllia va donar la raó a la propietat en l’essencial, el dret a recuperar els grans magatzems, però COSP va interposar recurs sol·licitant la revocació parcial per un desacord amb la indemnització i per reclamar que es corregís el fet que la sentència assumís la presumpció que els edificis del centre eren aptes per a l’explotació comercial perquè havien estat sotmesos a inspeccions periòdiques. La sentència també rebutja aquest recurs, confirmant allò dictat per la Batllia. Totes dues parts hauran d’assumir les costes generades pels respectius recursos.