El moment per assumir el repte

Per a Esther Vidal (Escaldes-Engordany, 1976) aquesta entrevista, feta uns dies abans de l’inici de campanya, és la primera. No la primera de les eleccions, sinó el debut absolut, així que –ho notem, està entre l’expectativa i el desig de mantenir-se a la defensiva–. Tenim mala premsa, la premsa. “Només soc una noia del poble”, s’excusa, abans de comprovar que aquí ningú no mossega i de relaxar-se. “Normalment reflexiono bastant abans de prendre cap determinació, no soc gens impulsiva”, explica sobre aquest pas cap a l’activitat política a la primera fila, “i com que en realitat m’agrada assumir nous reptes, he pensat que era el bon moment”.

Vidal, nascuda a Escaldes-Engordany el 1976 i filla única –“últimament en trobo més, ja no em sento tan rareta”–, procedeix d’una d’aquelles famílies on es barregen anades i vingudes per la geografia pirinenca: una rebesàvia escaldenca que es casa amb un noi d’Os de Civís, una generació posterior que s’estableix a la Seu i un pare del Pallars (Son del Pi, a Esterri d’Àneu) que en conèixer la dona, a la capital alturgellenca, i casar-se, tots dos ben jovenets, van decidir refer el camí cap amunt i establir-se al Principat. Ell es va dedicar tota la vida al sector de la construcció i la mare, que abans de casar-se era professora, després va optar per quedar-se a casa. Que el pare traginés sempre plànols potser va influir en la decisió de Vidal a l’hora de decidir què voldria ser de gran, perquè de petita es passava el temps posant color sobre aquells traços esquemàtics d’excavacions, d’obres públiques. Així que quan li va arribar el moment de decidir-se per una opció de vida, va estudiar delineació. Això després de passar pel col·legi Sagrada Família, el Janer i el centre de secundària d’Aixovall. Passat el COU va fer delineació a FP i després, un graduat superior en disseny d’interiors a l’Autònoma de Barcelona i un màster en arquitectura, art i espai efímer a la Politècnica. La ciutat, és clar, “impacta, perquè surts de la teva zona de confort”.

Els espais, l’art, formen part del seu interès constant, més enllà de la feina: s’apassiona per l’arquitectura quan viatja. Les piràmides d’Egipte estan al seu top de fascinació. “I les tombes, amb aquells colors tan purs després de tant de temps; no sé si m’hi vaig fixar perquè tinc l’ull entrenat, però captiva.” L’afició als colors, per cert, li ve de sèrie: la mare sempre ha estat una pintora amateur. Ella mateixa s’ha passat estones davant els llenços.

De retorn a casa després de l’etapa universitària, va començar ja a treballar en una empresa d’enginyeria –Tetra Enginyers– on havia fet pràctiques. Això fins que va sortir un edicte al departament d’Obres i Urbanisme del comú d’Encamp, on va entrar el gener del 2001. S’hi va estar durant onze anys fins que, després d’una excedència, es va incorporar a l’àrea de Turisme. “Com que també tenia tota la formació en art, em vaig dir per què no aprofitar-ho.” I continua, “encantada de la vida”, en un departament des d’on s’encarrega entre altres coses de l’organització d’esdeveniments esportius, entre els quals La Purito.

Aquest pas, més o menys sobtat, a la vida pública és el fruit d’un “i per què no?” Fins al moment, assegura, havia seguit l’esdevenir de la política, “en tenia interès, però les tendències que hi havia mai no m’havien satisfet al cent per cent, fins ara que se m’ha obert aquesta opció, un grup molt heterogeni, amb sensibilitats polítiques molt diferents”. Tanta heterogeneïtat, assegura, lluny de representar un problema incentiva a treballar, “ho fa divertit”. Potser li agrada tant que s’hi queda? Riu: “Potser, potser, però primer haurem de veure què passa.”