El canvi dins la continuïtat

Xavier Espot Zamora. Des d’ahir a la nit, conseller general electe. Tot i que això no serà segurament el que dirà la Viquipèdia d’aquí a un mes, perquè els resultats d’ahir el converteixen clarament en el millor posicionat per ser el vuitè cap de l’executiu de la història d’Andorra, el sisè cap de Govern des de la Constitució.

D’aconseguir-ho, Espot seria un cap de Govern amb un perfil poc a l’ús. D’una banda, seria el més jove a haver ocupat mai el càrrec. Espot aterraria a la tercera planta de l’edifici administratiu amb 39 anys, set menys que Òscar Ribas, vuit menys (dues legislatures) que Marc Forné i Toni Martí i fins a vint-i-dos menys que Albert Pintat quan va arribar a l’executiu el 2005. Seria, a més, el primer cap de Govern solter i sense fills i –força més rellevant–, el primer sense experiència parlamentària i el que hi arribaria amb una experiència política menys dilatada (un any i escaig de secretari d’Estat amb Marc Vila i pràcticament set de ministre, primer de Justícia i Interior i, després, sumant-hi la cartera d’Afers Socials). Seria, en canvi, el primer a arribar-hi havent estat abans al poder judicial, primer com a secretari (a la Batllia i al Superior) i, just abans d’entrar a l’executiu, com a batlle.

Tot això, però, depèn encara dels pactes –a tres bandes– a què puguin arribar Demòcrates, i aquí el paper d’Espot serà fonamental.

De moment, imposant-se a la circumscripció nacional amb un marge d’un 4,5% en un context d’important desgast del Govern sortint, ha demostrat ser un candidat sòlid gràcies, sobretot, a un estil Espot que ja s’ha començat a deixar entreveure. La carrera judicial sembla explicar una part d’aquest estil: autoexigent amb si mateix, amb la necessitat de tenir-ho tot controlat abans d’actuar, cert to professoral en els debats, exigint sempre rigor als seus contrincants... Espot ha aconseguit transmetre seguretat i control –imprescindible per a un jove debutant– i esperit d’obertura –imprescindible per defensar la continuïtat d’un projecte amb un desgast acumulat considerable. Sobre les dues primeres, no hi ha debat. Quan es pregunta als seus, la resposta és clara: el Xavi no falla mai. El sorprenent, però, és que quan es demana als rivals fora de micro, la resposta és idèntica: és una màquina. M’aventuro a assegurar, però, que és la tercera característica del seu estil la que li ha permès cimentar la seva victòria: foragitant Martí de tots els actes de campanya, insistint en una autocrítica que ha aconseguit que sonés com a sincera i reconeixent obertament tot allò que li agradava de les propostes dels altres, Espot ha aconseguit fer creïble que ell era la quadratura del cercle, que ell era el garant del canvi en la continuïtat, que DA sense Toni Martí no era un problema, sinó una oportunitat.

Amb les derrotes in extremis a les dues parròquies centrals, però, això ja no és suficient. I aquí és on serà interessant veure en acció el líder en lloc de l’aspirant. Com a candidat ha insistit a transmetre generositat i a oferir consens i transversalitat. Ara és el moment de veure com posa tot això en acció, partint, a més d’una posició de relativa feblesa en què ja no és ell qui ofereix consensos sinó qui necessita suports.