Debat
Alguns homes bons
Fins al darrer alè després d’onze debats, amb 51 aspirants a ocupar un escó al Consell General parlant més de 20 hores de tota mena de propostes, hi pot haver encara cap votant indecís?
Alguns homes bons
Als països de l’entorn, cada cop que hi ha un resultat electoral inesperat, que els darrers temps han estat un quants, s’insisteix molt en la “volatilitat del vot” i que els electors ara esperen fins al darrer minut per decidir a qui fan confiança. No sé si la mateixa teoria serveix per a Andorra, on tothom coneix tothom, però per si de cas algú s’ha encomanat del perniciós virus del dubte i encara no sap qui votarà, al darrer debat d’ATV van concórrer els mascles alfa de cada formació per marcar territori, electoralment parlant, i intentar assegurar-se el màxim de vots possibles, no sigui cas que amb el sistema que tenim al Principat algú es quedi fora perquè ha fet emprenyar el veí.
Sigui quina sigui la llista més votada, el que ja es pot assegurar és que Andorra seguirà sense tenir cap dona al capdavant del Govern. Això és un fet, i és irrefutable.
Per molt que es parli de quotes, de paritat i d’altres romanços per l’estil, a l’hora de confeccionar les llistes nacionals tots els partits han optat per posar un home al primer lloc, i ara hauran de demostrar que són el millor de cada casa. I no tots ho aconseguiran, és clar.
En la confrontació d’aquest darrer debat va quedar clar que hi ha alguns homes bons; i altres, no tant. No pel que fa a la seva qualitat humana, que segur que tots són bellíssimes persones en la intimitat, sinó per les capacitacions que se suposa que ha de tenir qui aspira a dirigir el futur del país els propers quatre anys.
És clar que, com que la política no és una ciència exacta, tampoc no se sap ben bé quines són aquestes capacitacions, i encara se sap menys què és el que fa que un elector triï una opció política i no una altra, excepció feta dels votants que saben del cert que tenen molt a guanyar amb un determinat cansdidat, com ara un càrrec vitalici a l’administració, que sempre va bé per pagar la hipoteca.
Clientelismes al marge, els entesos en comunicació (que no és el meu cas) sí que recomanen seguir certes pautes per mirar de fer-se proper a aquelles persones a les quals es vol convèncer.
Una primera norma elemental és procurar que no et confonguin amb els teus adversaris. Per exemple, no es pot anar al debat més decisiu de la campanya amb un únic vestit. Un candidat previsor i responsable sempre es fa acompanyar d’un assessor d’imatge amb un bagul amb vestuari variat per evitar el que va passar ahir al vespre, amb tots els candidats amb vestits de tonalitats fosques (tret de Pere López, que aquí la va encertar), que sí, que combina amb tot, però que també fa l’efecte que anaves a un funeral i no a defensar un futur ple d’optimisme. Això mai no hauria passat si els caps de llista haguessin estat dones.
En segon lloc, cal parlar amb seguretat i convicció, però amb mesura, perquè anar de sobrat per la vida acostuma a resultar molt antipàtic per a l’audiència. Si mai cap candidat està prou tronat com per contractar-me com a assessor de campanya li aconsellaria de no fer mai com el cap de llista d’Andorra Sobirana, que va començar alliçonant els espectadors sobre el sentit del debat: identificar els candidats que han vingut a barallar-se i els que han vingut a aportar solucions als problemes de la gent. No va afegir que qui tenia les solucions era només ell, però se li va entendre tot. Malauradament per a ell, cap al final va cedir a la temptació d’atacar directament i durament el candidat de DA, i va perdre en uns segons la poca o molta credibilitat que havia acumulat fins aleshores.
Tampoc és convenient dir, encara que ho pensis, que les teves paraules són “veritats absolutes”, com li va replicar en un moment del debat Jordi Gallardo Gallardo a Xavier Espot, que va rebre per tots costats però se li ha de reconèixer que ho va entomar amb un estoïcisme encomiable. Va tenir, però, un únic moment de debilitat evident quan, aclaparat per les intervencions dels adversaris es va excusar en la falta de temps per no respondre.
És una bona estratègia explicar les teves idees amb frases curtes i anar-les repetint de tant en tant. Però això no s’ha de confondre amb repetir sempre una mateixa paraula com a crossa per expressar les idees, com li va passar a l’Alfons Clavera, que es va passar la nit apostant. “Apostem per anar a Europa a guanyar” (algú l’hauria d’avisar que no juguem la Champions League); “apostem per la lliure circulació de persones”, amb l’afegit que “entenem que la nostra proposta és una bona proposta” (només faltaria); “apostem perquè la gent visqui bé” (com tothom, diria jo).
Ara que, si malgrat la saturació de missatges encara no sabeu qui us fa el pes, el que no heu de fer mai és demanar quin candidat diu la veritat, perquè el més fàcil és que algú us respongui: “La veritat? Vols saber la veritat? Tu no estàs preparat per entomar la veritat!” I tindria tota la raó.