La síndrome de l'opositor

És cert que el format condiciona les intervencions, i que el fet que dia rere dia es repeteixin els mateixos apartats temàtics contribueix a certa sensació de dejà vu, però no sé si això és prou per justificar la pressa que semblen tenir els candidats (almenys en els debats fins ara) per “fer passar el missatge”, com deia Capdevila, com abans millor, i eludir tant com poden la confrontació d’idees.

Més aviat es diria que els candidats semblen afectats per la síndrome de l’opositor. No del polític a l’oposició, sinó del sofert estudiant que ha de superar un concurs per oposició: ha après de memòria una sèrie de temes els quals, arribat el moment, recita de seguit davant el tribunal (de l’audiència, en el cas dels candidats) amb l’esperança de fer-ho amb prou determinació per convèncer els qui l’escolten que sap perfectament de què parlen, encara que no sempre sigui així.

Malauradament, les paraules volen dir el que volen dir, i quan es repeteixen sense parar esment al significat, com qui repassa la llista de la compra o la carta als Reis Mags, es fan evidents les contradiccions, o si més no les incoherències del discurs.

Així, per exemple, quan Meritxell Palmitjavila repeteix el lema de campanya del seu partit, Les persones compten, es refereix a totes les persones que viuen i treballen a Andorra? Perquè llavors potser haurien de matisar algunes propostes del seu programa. I si només es refereix a les persones amb dret a votar, vol dir que la resta no compta per a res? O quan Valen diu que d’Acord és una candidatura formada per “dos partits socialment progressistes”, està equiparant les polítiques socials del PS i L’A?

En qualsevol cas, sembla que des de DA ja s’han adonat que el pacte entre PS i L’A, per molt que ho justifiquin de totes les maneres possibles, té les costures febles, de manera que cada cop que un candidat de d’Acord eleva el to de la crítica a l’actuació del Govern en la passada legislatura (com quan Valen l’acusava de no ser prou transparent i demanava quants càrrecs de confiança hi ha i quant cobren), l’adversari corresponent de DA, Palmitjavila en aquest cas, respon demanant com defensaran al Consell General el que ara prometen, quan l’ideari de tots dos partits té força punts de divergència, i no precisament en qüestions menors.

Qüestions com la legalització de l’avortament, que ja trigava a sortir en aquesta ronda de debats. Valen defensava que cal despenalitzar l’avortament en els tres supòsits bàsics, i Palmitjavila reconeixia que “podríem estar a favor” d’una proposta així, però, per damunt d’això, la seva opció política és donar suport a la institució del Coprincipat, fins al punt que “no concebem una desestabilització institucional” per causa d’aquesta qüestió. I, de passada, va anunciar que si guanyen les eleccions promouran mesures per a la conciliació familiar i la creació d’un Institut de la Dona, tot i que no va dir quines funcions tindria.

D’anuncis, però, n’hi va haver de tots colors per totes dues parts, com ara “una escola de pastors per regenerar el sector primari” (Valen) o “un taller de pedra seca per restaurar les bordes d’Incles i de Ransol” (Palmitjavila). És clar que en el cas de la candidata de DA sempre se li pot demanar, com apuntava Valen, per què no ho han fet mentre governaven.