Defensar els clients o BPA

ant la tàctica de centrar-se en els arguments jurídics per lliurar els clients de les penes demanades com la d’intentar demostrar que BPA va patir un complot i, de forma derivada, salvar els clients són perfectament lícites. Però no deixa de sorprendre’m com poden conviure sense tensions atès que els arguments de la segona sovint tomben els de la primera. Alguns lletrats com Jesús Jiménez o Salvador Capdevila sembla, fins ara, que han optat per circumscriure la defensa als arguments jurídics basats en el fet que el suposat blanqueig no pot existir ja que els diners provenien d’un delicte fiscal. Com que el delicte fiscal no estava recollit en aquella època al Codi Penal simplement no hi pot haver blanqueig perquè els diners no tenen origen criminal.

El segon grup de lletrats sembla (de moment) que ha apostat per intentar demostrar davant del tribunal que BPA va patir un complot impulsat per la policia patriòtica espanyola i que va ser aquest grup de policies espanyols el que va instar els Estats Units a fer una nota que, literalment, va matar BPA. Al meu entendre es recerca exonerar el banc i, derivadament, els processats han de ser absolts perquè finalment no són cap altra cosa que víctimes col·laterals d’un complot.

Només el tribunal sabrà quina és la teoria correcta però em fa la sensació que són incompatibles fins i tot quan els de la teoria del complot vulguin sumar-se, com suposo que faran, a l’argumentari dels altres. Perquè la mare dels ous és si s’està jutjant un cas concret de blanqueig (i aquí la fiscalia té un paper complicat per demostrar que hi havia altres delictes en origen) o, en canvi, s’està jutjant una estructura criminal de blanqueig instaurada dins d’un banc. I portar el cas envers el complot contra Banca Privada avala, o ho sembla, les tesis del ministeri públic respecte a quin és l’objecte de la vista.

La teoria del complot, a més, continua tenint molt poca credibilitat (o ho sembla) perquè és difícil arribar a pensar que dos o tres policies espanyols (tipus Tor­rente, com va manifestar ahir el lletrat Rascagneres) que semblen sortits d’un tebeo de Mortadel·lo i Filemó van ser capaços de forçar la intel·ligència financera dels Estats Units a acabar amb BPA. Però, a més, fins i tot aquests policies de sèrie B cutre (busquin a Internet Villarejo i Martí Blas i preparin-se per entrar en el parc temàtic de la caspa) no tenien cap motiu per instar els Estats Units a anihilar el banc. I no el tenien perquè precisament els responsables del banc (i està documentat, fotografiat i reconegut pels mateixos policies) van accedir al xantatge que els feien. L’amenaça era carregar-se Banco Madrid (al qual estava investigant el Sepblac) si no els entregaven les dades dels comptes dels Pujol. I els van entregar, com tothom sap. Per tant, ni tenien capacitat de forçar l’aparell d’intel·ligència financera més important del món ni tampoc cap motiu per fer-ho. Tot és (o sembla) molt més senzill. Hi ha dos fets diferents que s’intenten fusionar per exonerar el banc. La policia patriòtica va amenaçar un banc andorrà per boicotejar el procés català i el Tresor dels Estats Units va considerar que Banca Privada era un perill (Veneçuela, Odebrecht, Petrov, Gao Ping...).