Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Joan Massa

"Una constitució és fruit de la desconfiança; la nostra també"

L’exsecretari del Copríncep Episcopal va prendre part activa en el procés de redacció de la Carta Magna, com a membre de la Comissió Tripartida
Actualitzada 13/03/2017 a les 14:30
La Constitució s’acosta al quart de segle de vida. Caldria plantejar una reforma del text?
Potser no sóc la persona més indicada per dir si cal anar o no cap a una reforma. En tot cas, sí que es va preveure, quan la vam redactar, els mecanismes pels quals la Constitució pot ser modificada, el que obre la porta a fer-ho en qualsevol moment. I de fet hi ha hagut moments en la història recent del país en què s’ha posat damunt de la taula la possibilitat de tocar algun dels punts. Per exemple, per permetre la doble nacionalitat, o modificar el sistema electoral -un dels grans cavalls de batalla quan es va elaborar el text constitucional-, o fins i tot per introduir canvis quant a alguns dels drets fonamentals que es reflecteixen. Sigui com sigui, és un debat que la societat andorrana i els seus representants polítics han de valorar si val o no la pena obrir.

De fet, la reforma constitucional per despenalitzar l’avortament en els tres supòsits bàsics ja va centrar bona part de la campanya electoral del 2015.
Sí, i és un punt delicat, perquè afecta especialment el copríncep episcopal. Cal recordar que quan es va autodissoldre el Consell General en ple procés constituent, ara fa 25 anys, en una de les trobades bilaterals entre Joan Martí Alanis i representants de les autoritats andorranes -els síndics Farràs i Marsal i el cap de Govern, Òscar Ribas-, el copríncep va posar una sèrie de condicions si la Constitució volia mantenir aquesta figura.

I una d’elles feia referència a l’avortament...
Exacte. El copríncep va dir, textualment: “Després d’haver ajudat al caminar d’Andorra durant 800 anys, i ara que s’està redactant la Constitució, si els representants del poble andorrà em demanen que el bisbe d’Urgell deixi de ser copríncep, jo em beuria una ampolla de xampany”. Es va fer un silenci llarg, i va ser Marsal qui el va trencar per respondre que es volia mantenir el model històric. És aleshores quan Martí Alanis demana als andorrans que, si ha de continuar sent copríncep, no se’l posi en la disjuntiva d’haver de triar entre la seva concepció ètica i moral i la voluntat expressada pel parlament. El tema del respecte al dret a la vida que la Constitució va definir forma part d’un pacte polític entre el copríncep episcopal i les institucions. Això no treu que la Carta Magna no es pugui canviar, perquè el poble andorrà pot triar una via diferent de la que es va pactar aleshores.

En algun moment es va plantejar un model diferent al Coprincipat?
Des de l’inici de la reforma de les institucions, a la segona meitat dels anys 70, fins al 1993, quan es vota la Constitució en referèndum, mai es posa damunt de la taula la possibilitat que Andorra es vertebri institucionalment o com a república o amb altres coprínceps. Aquest debat mai hi va ser. Al contrari, va ser el mateix copríncep Martí qui en aquella reunió va apuntar per primera vegada la possibilitat de canviar l’estructura institucional andorrana.

Més recentment, Nicolas Sarkozy va amenaçar amb l’abdicació si Andorra no prenia mesures per deixar de ser paradís fiscal. La Carta Magna preveu aquestes situacions?
És cert que Sarkozy va ser el primer que d’una manera oberta i directa va amenaçar de deixar-ho. Això va inquietar molt al país, i el record que aquest copríncep ha deixat en la classe política andorrana diria que no ha estat bo. La Constitució diu que els coprínceps són els que són, i fixa els mecanismes successoris en cas de defunció. El que no està previst és que un copríncep digui que se’n vol anar. Per tant, caldria fer una Constitució nova en cas que això succeeixi, perquè en tot el procés constituent no es va plantejar mai que un copríncep abdiqui.

Per què la reforma de principis dels anys vuitanta no va culminar amb una Constitució?
Bé, cal dir que a Andorra, habitualment, les coses són llargues. Històricament, el poble andorrà sempre ha tingut una gran aprensió davant les urgències, sobretot si venen de fora, per modificar el seu camí. Si d’entrada veu que hi ha molta urgència en fer alguna cosa, el país es tanca. La reforma institucional neix a la segona meitat dels anys 70, per un fet puntual: un conflicte de competències entre els veguers i el Consell General, pel que fa a residència i treball dels estrangers. Davant aquesta situació, els coprínceps i el Consell prenen cartes en l’assumpte i aposten per una reforma de les institucions. El 1978 el Consell General presenta la memòria d’aquesta reforma, l’últim punt de la qual parla de la creació d’un tribunal de garanties constitucionals, tot i que a la memòria mai es parla de fer una constitució. També es fa constar que Andorra vol ser un Estat, que vol tenir presència internacional, que hi ha d’haver separació de poder entre el Consell i el Govern, que calen uns mecanismes per resoldre les dificultats, etc. Amb tot, no vas ser possible caminar cap a la memòria del Consell. Davant d’això, es va trobar una solució transitòria, que és el decret del 15 de gener de 1981.

Un primer pas important...
Sí, perquè malgrat que el decret no permet fer moviments fora del marc dels pariatges, sí dona marge de maniobra. És així com es desdoblen les funcions que té el Consell General. Les seves facultats executives deriven en un òrgan nou, el Consell Executiu, i el Consell General queda com a cambra legislativa. El segon gran títol d’aquest decret és un calendari d’aplicació, que el Consell accepta de seguida. Així és com es crea el Consell Executiu a final d’aquell any 1981, quan hi ha eleccions, i Òscar Ribas esdevé, el gener de 1982, el primer cap d’aquest organisme. Però tot i així encara no es veia clar que Andorra pogués esdevenir un Estat, fins que el Consell General demana finalment anar cap a una Constitució que trenqui totalment amb els pariatges. La memòria del Consell del 1978 no deixa de ser un gran desideràtum que s’eleva als dos Coprínceps. El text no era una voluntat explícita i formal de fer una Constitució, però tampoc no es pot dir que fos el contrari.

Tot seguit comencen les reunions de la Comissió Tripartida. Com es van desenvolupar?
Ja des de bon començament, un cop obert formalment el procés constituent l’abril de 1991, es va crear una dinàmica, es va establir entre les parts quin havia de ser el procediment i el calendari. En un principi, es va fixar que en un any la Constitució havia d’estar enllestida -al final en van caldre dos-, i es va decidir que s’aixecaria acta de tot, que seria la part del Consell la que posaria el text sobre la taula... tota aquesta dinàmica va funcionar. A més, el Consell General va crear una comissió, que es devia reunir unes seixanta vegades al llarg d’aquells dos anys, mentre trobades de la Tripartida n’hi va haver nou el 1991 i sis el 1992. Així, en quinze reunions a tres s’arriba a un acord.

El procés va ser força àgil, doncs.
Sí, perquè a més cada part podia fer reserves a certs articles, sense impedir que es pogués continuar el debat en altres temes. També es va veure des de bon començament que la qüestió dels Coprínceps (Capítol III de la Constitució), no es podia acabar de tancar fins que estigués enllestit tot el text. També van facilitar molt les coses les diferents trobades a dues bandes. El Consell s’autodissol el 1992, surt un nou Consell, aparentment molt més pro-constitucional que l’anterior. Mentrestant, se celebren aquestes trobades bilaterals, entre els dos coprínceps, el Consell, el Govern i els Comuns, que van ser un gran encert perquè van ajudar a accelerar el procés.

Hi havia perill de xoc entre les parts?
Les constitucions continentals, així com la nord-americana, són fruit de la desconfiança. I l’andorrana també. El Consell desconfiava del Govern, i no el volia a la Tripartida, malgrat que Òscar Ribas va tenir un pes molt important en la Constitució. Els Coprínceps també desconfiaven del Consell, el que fa entendre les condicions posades pel copríncep Martí. Amb la Constitució, el Consell General serà l’únic competent en el quadre legislatiu, i pot fer per exemple una llei per donar la representació internacional d’Andorra a França o Espanya. Davant d’això, i de la desconfiança que generava, els Coprínceps, en les converses amb els països veïns sobre determinats tractats, posen un representant cadascú dins la delegació andorrana.

Fins a quin punt la pressió internacional va ser determinant per avançar cap a la Carta Magna?
Un dels factors determinants va ser la resolució 946 del Consell d’Europa, del 1990, on es demana a Andorra que adopti una Constitució. Prèviament hi havia hagut alguns casos penals que havien posat en evidència la manca de reconeixement internacional d’Andorra. El més conegut és el de dos ciutadans txecs que van ser condemnats pel Tribunal de Corts, instància única aleshores, després d’haver robat en una joieria del Principat. Van escollir presó a França, i des d’allà, els seus advocats van demanar a l’Estat francès per quina raó estaven reclusos en aquell país, si allà no hi van fer res. Van portar el cas a Estrasburg, perquè França estava incomplint el dret a la llibertat, sense cap justificació. A més, els havia jutjat un jutge francès i un jutge espanyol, per tant, tant França com Espanya n’eren directament responsables. Òscar Ribas va demanar públicament que no es jutgés a Espanya i França, sinó Andorra, en considerar que s’anava contra la nostra sobirania. Tot això va portar a la resolució 946.

La Constitució va despertar moltes reticències a la societat andorrana?
Hi va haver força gent que es va manifestar en contra de la Constitució, especialment perquè, electoralment, les parròquies perdien el pes històric que havien tingut. Per això el Consell General i el Govern van voler que el referèndum fos nacional, però a la vegada que totes les parròquies l’aprovessin. I a la pregunta formulada ja s’hi va incloure que els coprínceps volien aquella Constitució, com a argument d’autoritat, per aplacar així alguns rumors, dels sectors més tradicionalistes, que deien que els coprínceps no estaven d’acord amb el text. I el fet que hi havia un nucli de població que no volia la Carta Magna es va veure en els mateixos resultats del referèndum.

En quin sentit?
El cens electoral era de 9.123 persones. D’aquestes, 2.000 es van abstenir, i altres 2.000 van votar en contra. Com és possible que des que s’inicia la reforma de les institucions fins que finalment tenim la Constitució a les mans, 2.000 persones d’un total de 9.123 no vagin a votar? I 2.000 més que diguin que no? En tot cas, no hi havia por que guanyés el no. La generació més jove va ser políticament molt activa. Es va fer molta pedagogia, es va anar parròquia per parròquia a explicar la Constitució. Se sabia que el sí guanyaria, i que guanyaria bé.

El ritme de desplegament legal de la Constitució ha estat l’adequat?
Potser s’hauria pogut anar més ràpid. A la Constitució hi ha una cinquantena de lleis, de les quals la meitat corresponien al títol II, de drets i llibertats fonamentals. Els últims anys, d’ençà de la meva jubilació, no he fet un seguiment gaire acurat d’aquest desplegament, però sí que puc dir que les institucions amb aquesta Constitució han funcionat bé, i això és el que compta.

L’acostament a Europa podria obrir la porta a una reforma constitucional?
Aquest procés crec que ja forma part de la constitució econòmica que es va començar a dibuixar un cop aprovada la Carta Magna. L’associació amb la UE ha de servir precisament per tancar aquesta constitució econòmica, però per arribar a bon port caldria anar a Brussel·les amb una sola veu. De tota manera, tal com estan les coses avui dia a Europa, mai se sap que pot passar. Europa travessa un període molt incert, i poden passar moltes coses durant aquest any, començant per França, on Marine le Pen, possible coprincesa ja ha apuntat la idea de sortir de la UE si guanya les eleccions...









 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477