Reportatge de la setmana

Clients amb mans llargues

Un problema endèmic, el dels furts als comerços, però que fluctua en incidència: els últims anys ha anat ‘in crescendo’ i en èpoques com el Nadal, assoleix pics.

Clients amb mans llargues

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Porto deu anys en aquesta professió i és un problema al qual m’he hagut d’enfrontar contínuament, des del primer moment, dia sí i dia també.” Taxativament parla Josep (el nom és fictici, a demanda seva), guàrdia de seguretat que treballa per a un grup comercial del país. Un extrem que corrobora Antoni Miralles, director d’Andorra 2000, qui no només explica que es tracta d’un problema al qual han de fer front de manera constant, sinó que a més a més és un problema que revesteix gravetat: estima que els furts en un centre comercial de la mida del que dirigeix poden suposar al voltant de 250.000 euros anuals en pèrdues. Entre el que són accions de clients amb les mans massa llargues i el gènere descuidat pels treballadors –des de l’escalafó més baix als càrrecs directius–, que és un percentatge més petit, en tot cas, del que als balanços comptables ja s’ha de contemplar com a “diferència d’inventari”. Amb tot, puntualitza, el problema és considerablement menor que a països com Espanya, on el furt puja fins a l’1,33 per cent de les vendes en comerços al detall, segons les conclusions del Barómetro Mundial del Hurto en la Distribución, que xifra en l’1,23 per cent de les vendes el que suposa de mitjana a 23 països analitzats al món.

A banda de les pèrdues directes, hi ha la inversió que els establiments han de fer en seguretat. Aquesta partida que els comerços –si més no, els grans– han d’esmerçar a millorar la seguretat creix al mateix ritme que el problema va creixent. Que és el que succeeix els últims temps, indica Miralles. “Fluctua en funció de com va l’economia, així que quan va malament, els furts creixen, que és el que estem registrant els últims sis o set anys.” Els sistemes de seguretat, doncs, són cada cop “més fins i més segurs”, assegura el directiu, que matisa que malgrat tot el desplegament –càmeres, guàrdies, alarmes– no sol ser fàcilment percebut pel client, perquè no se senti molest. “Sí que és engorrós per a la gent que treballa, perquè al final tot porta alarma”, admet.

Tabac, perfum, fulles d’afaitar

Entre el gènere que és amb més freqüència objecte d’aquest tipus de robatori hi ha el tabac, per damunt d’altres productes i a diferència de països com Espanya, on l’alcohol s’endú la palma. Els cosmètics –especialment els de més alta gamma– formen part també del gènere més desitjat. Les fulles d’afaitar són un clàssic. Tot això acompanyat de l’electrònica de mida petita. I al llarg del 2016 es va registrar un important increment en productes alimentaris. Per menjar? “Ho dubto, perquè sobretot ens ho hem trobat en productes com conserves, pernil, productes de qualitat, i jo diria que quan robes per menjar no busques el preu més alt”, argumenta Miralles.

És clar que als poc escrupolosos amb la propietat aliena tant els fa. També botigues com la que regenta Josep Bazán, especialitzada en els objectes de decoració, pateixen aquestes incursions. “És un problema que sempre ha existit, però últimament hi ha molta més incidència”, considera el comerciant. No porta cap estadística, però fent un càlcul per l’experiència determina que “si abans era un cop al mes que podies trobar un objecte a faltar ara passa cada setmana o deu dies”.

Tot i que en aquest tipus de casos el robatori sol ser de tipus individual. Simplement gent poca- solta que actua aprofitant un descuit del venedor, considera Bazán, i que lamentablement saben que el seu acte té moltes probabilitats de quedar impune. En el cas del tabac, els perfums, l’alcohol i productes similars l’operació sol ser fruit de grups organitzats i que actuen segons una estratègia ben pensada. “Per començar, venen sempre com a mínim en parella, perquè un pugui vigilar el vigilant mentre el company actua”, explica Josep. En alguns casos, fins i tot solen passar-se pel comerç en diverses ocasions abans de perpetrar l’acció, per tenir controlat el personal de seguretat i conèixer els seus torns i rondes.

L’enginy, que no falti

És clar, que si els mètodes de detecció, prevenció i –sobretot– dissuasió són cada cop més fins, els mètodes emprats pels clients amb mans massa llargues també solen anar millorant. Josep se les ha vist amb lladregots proveïts de tot tipus de gadgets enginyosos. Així, productes com ara les fulles d’afaitar solen ser protegits en capses que necessiten un fort imant per ser obertes, però Josep recorda haver-se topat amb un paio que portava un d’aquests imants amagat al cinturó: anava desfilant per davant del prestatge i apropant-se les capses a la cintura, les deixava obertes; després passava el còmplice i les anava buidant amb comoditat.

Perquè el modus operandi dels professionals suposa una feina en equip. “I actuen a tota velocitat, sovint en un parell de minuts ja han buidat un munt de cartrons de tabac”, apunta Josep. Perquè tant en el cas del tabac com en altres articles (com els cosmètics) sol resultar-los més còmode extreure’ls de les capses i els embolcalls.

Després, el mètode més emprat per treure’ls de l’establiment sense fer sonar les alarmes són les bosses folrades amb paper d’alumini. També hi ha dones que fan servir aquelles faldilles molt llargues i amb molts plecs. I Josep explica haver-se trobat algú transportant talls de carn fresca, sense embolcall, directament a la motxilla. “En algun cas sí penses si no serà per necessitat de menjar i faries la vista grossa, però finalment has de pensar que o menja ell o menges tu”, reflexiona. I entre els mètodes de sostracció també explica haver vist qui amagava un pernil sota l’aixella, aprofitant un enorme abric, i fins i tot falses embarassades o qui col·loca la mercaderia robada al cotxet d’un nadó. “I a veure com goses tu mirar en un lloc tan sensible, i ells se n’aprofiten.” De mètodes, puntualitza, n’hi ha a dojo: i tot està inventat, fins i tot la multitud de tutorials del latrocini a YouTube o una pàgina web com yomango.com, amb tot tipus de consells útils. Encara que aquesta es postula com un moviment artístic transgressor i de protesta.

El mètode dels dos carros

Un altre sistema operatiu, detallat des d’una empresa de seguretat del país, passa per la utilització de dos carrets de compra: el primer s’omple amb productes de preu elevat i el segon de cost més baix, en arribar a la caixa, mentre l’empleada està enfeinada amb la segona tanda de productes, el lladre li diu que va portant el primer carro al cotxe per descarregar i que ara torna. Evidentment, ja no li veuen més el pèl. “És una de les raons per les quals la línia de caixa està sempre vigilada i entre les caixes i el pàrquing sol haver-hi una distància”, expliquen.

En establiments més petits i un gènere que no té sortida a la revenda, com el que regenta Bazán amb la seva esposa, els mètodes són menys professionals. El comerciant relata casos com el d’un client que deixava l’objecte triat, com qui no vol, en algun punt a prop de la porta, per tenir-lo a mà en sortir. El venedor la recol·locava i ell, tomba un altre cop a moure-la, fins que Bazán la va agafar, la va col·locar a prop de la caixa i subtilment li va dir “aquí la té, a mà per pagar-la si se la vol endur”. També li han intentat colar l’excusa de “treia l’objecte al carrer per veure’l amb millor llum”. Els objectes més petits són els més llaminers per a les persones amb la mà àgil i pocs escrúpols: “un cop vaig reclamar a una dona la figureta que s’enduia i en buidar la bossa resulta que en portava sis”. En algun cas, però, els articles no són tan petits i els han pispat algun canelobre de disseny.

Què fer-ne? Confien en les càmeres de vigilància, més que res com a mètode de dissuasió i en la seva atenció constant. En algun cas tenen sospites ben fundades de qui s’ha emportat què, així que si torna a la botiga “el marquem, no el descuidem ni un instant”.

Sospitosos habituals

Deixant de banda els espontanis o els grups d’adolescents que s’ho prenen com un repte i una aventura, el gruix dels furts i en els productes destinats a la revenda els autors responen a un perfil habitual: grups ben organitzats, amb molta freqüència, ciutadans de països de l’Est que resideixen a Espanya i en molts casos pesen sobre ells ordres d’expulsió del Principat –“i no és prejudici o estereotip, sinó estadística”, puntualitza Josep– i que pugen a Andor­ra aprofitant els caps de setmana i moments de màxima afluència.

Quan s’enxampa algú el mètode d’actuació sempre és trucar a la policia. Dissuasiu en el cas dels adolescents, per evitar que la cosa vagi a més. En el cas de les bandes se’ls acaba trobant mercaderia de diversos establiments.

Un problema al qual s’enfronten, però, explica Josep, és que si l’autor del robatori té les cames suficientment àgils per escapar corrent, generalment el vigilant optarà per deixar-ho estar, per evitar que algú altre prengués mal en una persecució pel carrer.

Amb tot, puntualitzen des del sector de seguretat, l’actuació la marca la política de cada empresa. En principi, el més habitual és retenir l’infractor fins que arribi la policia i el pugui escorcollar i identificar, però si no se sotmet i hi ha risc que organitzi algun aldarull possiblement l’empresa opti pel mal menor i el deixi anar. “Encara que et faci bullir la sang”, diu Josep. Però, recorda, hi ha dret d’admissió: aquest no hi tornarà.

SEGURETAT EN TEMPS DE CRISI I MARC LEGAL

Temps de crisi, temps de rebaixa de costos, i també en el camp de la seguretat es veu que les empreses, en termes generals, intenten fer un estalvi, admeten des d’una empresa privada del sector. “No és que els clients la treguin al cent per cent, però sí que la redueixen”, afirma. Al costat, puntualitza Josep, hi ha la qüestió mateixa de la preparació dels mateixos treballadors de seguretat: en els últims temps s’ha reciclat gent que es va quedar sense feina en la construcció i, tot i que les empreses ofereixen una bona formació prèvia, s’acaba notant la manca d’experiència.

Tot i que l’accés a l’ofici no és fàcil, amb els passos marcats per un decret-llei, i que exigeix una selecció de personal minuciosa, amb participació de la policia, com marca les intervencions del professional. El problema és que un decret-llei deixa oberts certs forats legals subjectes a la interpretació i pot deixar desprotegit el professional en la seva actuació. Seria més convenient, expliquen des del sector, una llei de seguretat privada, que amb el reglament preceptiu acotaria molt més les figures i funcions. “Aquí no la tenim i has d’anar molt al tanto” en les intervencions.

tracking