El cosí (banc) de Zumosol

l cas BPA va posar en qüestió molt més que les pràctiques bancàries d’una entitat. La fragilitat del sistema va quedar al descobert. La comissió parlamentària sobre BPA té com a missió més coneguda anar rebent les compareixences dels diferents actors al voltant de l’afer. Però hi ha una segona tasca, potser més transcendent, respecte a establir quins han de ser els canvis en el model de supervisió bancària per donar garanties que no es tornarà a produir un cas similar.

Tant el Consell com el Govern han contractat assessors externs per establir quina és la millor tàctica a seguir. D’entrada, hi ha una coincidència general sobre que és imperatiu que l’Institut Nacional Andor­rà de Finances (INAF) faci un gran salt endavant per garantir la tasca de supervisió interna. A efectes pràctics significa que tots els experts han recomanat que s’hi destinin molts més recursos, molt més personal i molt més preparat. En llenguatge planer: comporta un increment molt important en la dotació pressupostària i contractar experts, especialment forans. Amb la recomanació més o menys estesa que al capdavant seria aconsellable incorporar un especialista forà d’experiència reconeguda en la supervisió bancària. Hi ha cert consens respecte que amb els mitjans actuals l’INAF poca cosa pot fer, entenent que és un organisme de mínims.

L’aspecte més important del debat, però, arriba a l’hora de determinar qui ha de ser el tercer pagador: el cosí de Zumosol de la banca andor­rana, qui respongui finalment en cas d’un problema gros. Les opcions són múltiples, i tant els experts com els polítics tenen apostes diferents. Una de les possibilitats passa perquè sigui el Banc Central Europeu, en una aposta vinculada al futur acord d’associació. Altres consideren que no ha de ser la UE, sinó que cal demanar-ho al Fons Monetari Internacional. Una tercera via preferiria que fos el Banc de França qui finalment estigui al capdamunt de la piràmide. I aquesta possibilitat fa que altres demanin que siguin conjuntament els bancs centrals de França i Espanya els garants finals.

El debat es troba encara en una etapa inicial, amb l’anàlisi dels pros i els contres a propòsit de cada opció. El sentiment generalitzat, però, és que la debilitat del sistema mostrada davant d’un terratrèmol com el de BPA, fa que la figura del garant exterior sigui imprescindible. Falta saber si quan s’elegeixi l’escollit accepti l’encàrrec.