Émilie Klasen

“Cal crear espais que estimulin la imaginació i el joc”

Està especialitzada en disseny arquitectònic infantil. Ara fa cinc anys va fundar l’estudi Tatotum, des del qual ha treballat en tot tipus de projectes: des de parcs i zones de joc fins a escoles bressol, passant per per encàrrecs de particulars.

Émilie KlasenE.K.

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Com va decidir especialitzar-se en aquest àmbit?

Quan tenia 27 anys vaig estar treballant amb RCR arquitectes, a Olot. Allà vaig poder formar part del projecte de l’obra El Petit Comte, una llar d’infants a Besalú. L’experiència va marcar la meva trajectòria professional i personal. I quan em vaig convertir en mare vaig decidir especialitzar-me en arquitectura i interiorisme infantil.

De quina manera definiria aquesta disciplina?

La forma que tenen els infants de percebre el món és diferent de la dels adults. No és només una qüestió d’altura, és entrar en un imaginari allunyat del raonament lògic i previsible. Per a mi, dissenyar per als més petits és crear mons que contribueixin a enriquir la infància, que els impulsin a explorar, descobrir, divertir-se, imaginar, experimentar...

Quines característiques han de tenir aquests llocs?

La diversió i la seguretat són les dues consideracions principals. Quant a la diversió, és important recordar que els nens són exploradors per naturalesa. Les instal·lacions que els permeten explorar, descobrir i alterar l’entorn al màxim seran les de més èxit. I la seguretat es pot garantir de moltes maneres, des del disseny de mobiliari fins a la instal·lació de moquetes i embuatats.

Per tant, no n’hi ha prou amb utilitzar uns determinats colors o fer-ho tot més petit.

El món és un llibre per descobrir per als nens, és part de l’aventura de viure, i els espais han de contribuir-hi. Si pensem que n’hi ha prou amb fer-ho tot més petit o de colors estem perdent una oportunitat. Cal crear espais que estimulin la imaginació i el joc.

Els arquitectes solen tenir en compte els nens?

Vull pensar que sí, però crec també que pot ser una mica més cultural. En països com el Japó hi ha exemples d’espais infantils molt inspiradors, com el Tokyo Baby Cafe de NENDO.

En què consisteix?

Els arquitectes han jugat amb les dues perspectives i trobem un mobiliari “exageradament gran” i “exageradament diminut”. Es juga amb les proporcions i les percepcions dels adults i dels nens.

Quin procés segueix a l’hora d’emprendre un projecte d’aquestes característiques?

El punt de partida sempre és l’espai en si i la missió del projecte, però en el procés intento enfocar-ho tot pensant sempre en el nen que ho viurà.

Com podem detectar que un espai per a nens està realment ben concebut?

La millor manera de saber-ho és observant els usuaris. Si veiem que el lloc els dona joc per crear i inventar, si ens transmet sensibilitat i poesia, i si a més no hem d’estar patint per la seguretat dels nens... és que el disseny està ben pensat!

tracking