“Andorra podria ser una escola de cinema”

Sempre havia tingut clar a què es volia dedicar?

Sí, ja des de ben petita havia tingut dues dèries: llegir i escriure, i l’altra, el cinema. I ho tenia fàcil perquè la casa, tot i que no sobraven gaires coses materials, estava plena de llibres. I el cinema, al cap i a la fi, són com els llibres, que t’ajuden a somiar i et donen coneixement.

I es va guanyar la vida com a periodista. Com era la professió en aquells temps?

Com a cronistes del nostre temps havíem d’estar una mica amb tot. El periodisme no és com ara, que amb les noves eines audiovisuals ho tens tot. Fixa’t que quan vaig començar no teníem ni la Gran Enciclopèdia Catalana. Els primers anys van ser molt difícils i ens vam haver de trencar molt la cara.

També ha deixat petjada en el cinema...

Bé, jo havia fet guions i fins i tot havia estat cap de producció, però, per ser justos, el meu marit va ser qui veritablement va destacar perquè tenia molts més coneixements que no pas jo. Era una persona increïblement intel·ligent.

Quin és el film que guarda amb més ‘carinyo’?

Potser et diria que L’espectre de Justine. Més de la meitat del llargmetratge va ser rodat a Andorra i això, llavors, no havia succeït a cap pel·lícula. No tenia res oficialment de turístic però va servir per ensenyar el que era Andorra. De fet el meu marit volia convertir Andorra en un gran plató de cinema.

Què vol dir exactament?

Ara hi ha un bon planter de cineastes. I d’entrada, vulguem o no, Andorra segueix sent interessant fiscalment. Si aquí es muntessin uns grans laboratoris de doblatge Andorra podria exportar moltes més coses que no pas formatge o whisky. Andorra podria ser una escola de cinema.

Què cal fer-hi?

Les autoritats ho han de veure com una gran inversió per donar a conèixer Andorra des d’una faceta cultural. Espero que això un dia sigui realitat perquè hi ha molta creativitat i efervescència a Andorra.

Quina visió té avui del periodisme?

Estic decebuda, però no només a Andorra, sinó a tot arreu. Es diuen uns disbarats, a la premsa en general... hi ha alguns periodistes que s’han acomodat i es dediquen a buscar les coses fàcils. Jo tinc confiança que la gent que esteu pujant ho fareu molt millor i us hi posareu amb tota l’ànima.

Un consell, per acabar...

Ser fidels a la veritat, costi el que costi, per allunyar-se del periodisme groc. Hi ha massa notícies sensacionalistes que semblen El Caso.