“L'Espai Tartera és un lloc on aprenem els uns dels altres”

S.C.- Cercàvem un lloc on poder treballar i que alhora estigués obert a altres joves amb inquietuds semblants a les nostres. En certa manera, és un punt de trobada en què aprenem els uns dels altres i ajudar-nos mútuament.

És per això que organitzeu cicles d’exposicions?

S.C.- Les exposicions són una manera d’obrir la porta del taller a artistes emergents perquè puguin mostrar el seu treball i alhora compartir projectes amb ells. A més, de cada exposició s’edita un “llibre d’artista”, una part dels exemplars és per a l’autor i una altra part per al fons del taller.

Quin és el criteri per admetre o rebutjar una exposició?

S.C.- No hi ha un criteri estricte. Volem que el taller sigui un espai àgil, obert sobretot a l’art contemporani, però també a altres propostes que puguem treballar conjuntament. Per rebutjar un treball hauria de contenir un discurs homòfob, per exemple, o contrari als drets humans.

Un espai de creació amb un nom que remet a un pedregar on rarament creix res? S.C.- Una tartera és molt més que això: és una part del nostre entorn natural; hi ha tècniques de gravat que tenen la pedra com a base; i també suggereix la idea de cúmul, de fites que marquen un camí...

I quines fites us heu plantejat per al futur més proper?

S.C.- De moment cal veure com evoluciona el projecte per tal de consolidar el cicle d’exposicions i anar creixent individualment i col·lectivament.

Heu encetat el segon cicle amb “L’altra infància”, una col·lecció de dibuixos no tan innocent com podria suggerir el títol.

M. G.- És un projecte de carrera que vaig fer en un moment en què anava molt desorientada; no sabia ben bé què feia a Barcelona ni quin camí volia seguir, i llavors vaig pensar a tornar enrere, als referents de la infantesa i anar-me demanant pas a pas com construïm la nostra identitat.

Hi va trobar cap resposta?

M. G.- Va ser el primer projecte que vaig sentir realment com a propi en molt de temps, i també per això l’he volgut recuperar per a aquesta exposició. Però segueixo cercant en quin moment perdem la imaginació tan rica que tenim en la infantesa.

Sovint s’evoca la infantesa com un temps oníric. No és el seu cas, pel que es veu als dibuixos.

M. G.- Per a mi és un temps més proper a l’imaginari de Tim Burton, per exemple; gens oníric en absolut, sinó inquietant i ple de tabús dels quals no es parla.

Què simbolitza l’infant amb orelles de conill que apareix a diferents dibuixos?

M. G.- És el personatge que em connecta amb la infantesa. Al finar mor, igual com la societat mata la imaginació.