“A Suècia les associacions de discapacitats tenen poder”

De fet vaig néixer a Astorga, el 1943, però el meu pare era de Manresa. Un militar català, cosa poc habitual. Vaig arribar a Salt amb dues setmanes de vida i vaig créixer a Catalunya. A final dels seixanta, en una època molt negra, per motius polítics vaig marxar cap a Suècia.

Va ser molt dur?

Tenia família, dona i fill petit. Em vaig haver d’integrar molt ràpidament a la societat sueca, que aleshores importava mà d’obra. Però si vaig arribar un dimecres, al dilluns següent ja tenia feina, en una bugaderia. Un mes després estava en una fàbrica. Després vaig treballar en un sindicat, a l’oficina de treball sueca i en federacions de discapacitats. També vaig entrar en política. Vaig ser regidor a l’ajuntament d’Estocolm durant dotze anys i parlamentari regional fins al 2014.

La societat sueca ens sembla un model en molts aspectes. Ho són? No crec que siguem cap model, però hem pogut viure més en pau que en altres països i hem tingut més temps de portar a la pràctica algunes teories.

Com es va implicar en l’àmbit de les discapacitats?

Per un fill, el petit, que ja no ho és tant perquè té quaranta anys, que va néixer amb síndrome de Down. I vaig entrar en política i vaig tenir la sort de poder-me dedicar a polítiques adreçades a gent vulnerable, com els grans o gent amb diferents discapacitats.

Quina és aquesta experiència que ens exposarà a la tarda?

A Suècia ja fa molts i molts anys que les associacions de discapacitats tenen bastant poder. No sé com és a Andorra. Les organitzacions influeixen en les decisions del municipi, que és l’organització més important per a les persones, perquè fixa els impostos i dóna molts serveis, la majoria. A tothom. A l’ajuntament, a la regió d’Estocolm, no es prenen gaires decisions sense preguntar.

Ens està dient que les d’aquí han d’organitzar-se i fer lobby?

Sí, és clar. A Suècia portem ja uns anys d’avantatge i quan les decisions arriben al ple municipal ja hi ha comentaris o propostes. No vol dir que sempre aconsegueixen el que volen. Però és molt difícil que una decisió es prengui sense comptar amb ells.

És com ho plantejarà aquí?

No, jo no plantejo res, jo sols vinc a explicar com és aquest món a Suècia. No puc dir que es faci res perquè no conec com és Andorra. Conec una mica com és a Espanya i si a Suècia hi hagués un incompliment de la Llei de dependència com a Espanya es consideraria criminal.

Diu que no n’hi ha prou amb una conselleria de discapacitat.

Quan vaig arribar a l’ajuntament, el 1992, hi havia una petita conselleria de discapacitat, que va fer una tasca molt gran en accessibilitat. Però avui en dia la discapacitat està present en tot. En una societat justa no hi pot haver diferències entre uns ciutadans i uns altres, discapacitats o no.