“Difícilment trobaràs una bona foto sense buscar-la”

Urgellenc. 19 anys a la casa, durant els quals ha recollit els principals esdeveniments del país. Va viure el pas de la fotografia analògica a la digital com un pas de gegant per a la professió. Galindo s'explicaen una entrevista que forma part de la sèrieamb motiu dels25 anys del Diarid'Andorra.

Com van ser els seus inicis al Diari?

Vaig venir a cobrir una baixa, el setembre del 97, i ja m’hi vaig quedar. Venia del Poble Andorrà, i també havia col·laborat al Periòdic.

Era molt diferent la manera de treballar a cada lloc?

El Diari tenia millor tecnologia. Al Poble Andorrà, on la majoria de fotos eren en blanc i negre, els revelats es feien a mà, i després calia passar les imatges a paper. Aquí, en canvi, hi havia màquina per revelar en color, i un escàner per positivar a l’ordinador. Tot era més àgil, tot i que la màquina trigava 20 minuts a fer el revelat.

Eren altres temps...

Ara veus les fotos que vas fent a la mateixa càmera, i aleshores el resultat no el veies fins que acabava el revelat. Era més arriscat.

I sempre hi havia el temor que la pel·lícula es velés. Li va passar mai?

No em va arribar a passar, tot i que era un incident habitual. En canvi, a l’inici de la fotografia digital, alguna vegada vaig fer fotos... sense targeta de memòria a la càmera. Errades de novell.

Com va ser la introducció de la tecnologia digital?

El Diari va ser el mitjà pioner al país, l’any 2000, amb unes càmeres Nikon D1. El canvi va ser radical, es va guanyar en rapidesa. I va suposar un estalvi per a la casa, perquè abans podies gastar una dotzena diària de rodets.

En tots aquests anys haurà vist de tot. Què l’ha impressionat més?

Totes les situacions on hi ha morts: accidents, successos... A més, tradicionalment sempre hi hagut picabaralles amb els policies per accedir als llocs, i garantir-los que no trauries fotos dels cadàvers. I de tot el que he cobert, potser el més dur va ser l’esfondrament del viaducte del Dos Valires. Va ser al novembre, feia molt fred, i ens vam fer un tip de fer guàrdies, dia i nit, esperant que traguessin els cossos.

Les esperes formen part de la professió...

Es perden moltes hores fent guàrdia, sovint per a res. I en canvi, quan menys t’ho esperes, et trobes amb la millor foto.

Per exemple?

Quan hi va haver l’atracament de la joieria Cellini el 2011, es rumorejava que els lladres s’havien amagat per la Comella. Hi vam pujar amb la moto, un periodista i jo, i de cop i volta ens trobem un policia sortint del bosc amb un matalàs. “Ja els hem trobat”, vam dir. No ens va deixar entrar, però hi vaig poder tornar més tard i fer les fotos amb tota tranquil·litat.

L’atzar, doncs, juga un paper important?

Sí, però difícilment trobaràs una bona foto sense buscar-la.

És complicat triar la millor imatge per a una notícia?

La foto ha de tenir qualitat, però independentment d’això sempre has de buscar la que millor encaixi amb un tema. La funció sempre ha de ser aquesta.