Reportatge
Adeu a Joan Carles Pié
Dol al món del bàsquet per la mort de l’exentrenador del Cadí la Seu i el River Andorra, amb el qual va aconseguir l’ascens a LEB Plata l’any 2010.
Adeu a Joan Carles Pié
El món del bàsquet català i andorrà es va despertar ahir amb la trista notícia de la mort de Joan Carles Pié als 53 anys durant la nit del dimarts a dimecres, víctima d’una malaltia que li van detectar l’estiu del 2017. La seva trajectòria com a entrenador va ser molt extensa, passant per molts clubs, però mai en l’àmbit purament professional. Va començar a Mataró el 1993, prop del Masnou, ciutat en la qual va néixer, i va continuar pel Sant Josep de Badalona i la UE Mataró. El 1998 va tenir el seu primer contacte amb la lliga femenina a l’Universitari, passant després al Cadí la Seu (2001-2003).
El 2007 va arribar al River Andorra de la mà de Gorka Aixàs, que feia poc que havia arribat a la presidència. Amb ell, l’equip va assolir l’esperat ascens a LEB Plata, però va haver de deixar l’equip per problemes de compaginació amb la feina, i va ser quan va arribar Alfred Julbe i poc després va començar l’etapa de Joan Peñarroya a la banqueta tricolor. “No es volia dedicar professionalment a ser entrenador, tot i que hauria pogut arribar on volgués, n’estic convençut. Li agradava molt la seva feina”, recorda el president del MoraBanc Andorra.
Després de la seva etapa a Andorra, va entrenar l’equip júnior de l’FC Barcelona la temporada 2010-2011. Posteriorment va dirigir l’Arenys i el Sedis, i a partir del 2015 es va centrar en el Cadí la Seu, fins que l’agost del 2017 es va veure obligat a deixar-ho arran de la malaltia. “Recordo que preferia entrenar equips femenins perquè deia que les dones eren més disciplinades que els homes”, assenyala Aixàs. El màxim mandatari del MoraBanc té present a l’hora de recordar la figura de Pié que ell va ser el primer entrenador que va fitxar amb la seva arribada al club. “Era un bon amic meu i va ser qui ens va fer donar el primer salt al bàsquet semiprofessional”, exposa Aixàs. Sobre els trets característics de l’entrenador, destaca que “era una persona molt planera i normal. No tenia el perfil d’entrenador professional al qual estem acostumats. A més, tenia moltes més inquietuds que no eren el bàsquet, i moltes les compartíem. Era una persona amb la qual m’entenia perfectament”.