“Coronar el cim del Makalu és més feixuc que el de l'Everest”

Vostè no es considera un alpinista professional, sinó amateur, però com es prepara per a fites d’aquesta magnitud?

No duc a terme un alpinisme gaire tècnic, ja que sempre miro d’escalar per la via normal, però el que més necessitem és el tema físic. El que faig durant tot l’any és entrenar com si ho fes per a les ultres, corrent, fent bicicleta i escalada a l’estiu, mentre que a l’hivern també escalo i practico esquí de travessia. M’agrada anar ben preparat físicament, és el més important.

En alguna ocasió ha patit algun ensurt o problema de salut?

La meva filosofia és no portar cap mena d’ajuda extra, com l’oxigen, però el que tinc claríssim és que si noto qualsevol tipus de malestar deixo el repte i torno cap a baix, és el que li dic a la meva mare (riu). Hi ha persones que se la juguen seguint endavant i quan volen fer marxa enrere ja és massa tard i moren congelades. Mai he tingut cap problema ni m’he trobat en cap situació crítica, toco ferro.

Té el vessant econòmic un pes important en l’alpinisme?

És una part determinant a l’hora de posar-se a pujar muntanyes. Per exemple, al camp base número 1 de l’Everest he vist bars o pastisseries, però, és clar, és que hi ha gent que ha pagat 120.000 euros per fer l’expedició. En aquesta darrera cita n’hi havia que n’havien deixat 30.000, però nosaltres sent tres no en vam pagar ni la meitat. Les condicions val a dir que són diferents, ja que mentre n’hi ha que duen motxilles de cinc quilos, jo en duia una de 20. El material també té un preu elevat, la majoria anem amb mitjons elèctrics.

Semblava que no podria atacar el cim arran de la meteorologia, com va viure aquells moments?

Vaig estar dues nits al camp base número 3, que estava a aproximadament uns 7.400 metres d’alçada, fet que no és gaire normal, perquè el cos no s’adapta. De totes formes, a mi em va anar força bé per aclimatar-me i alhora preparar-me. Només arribar em van dir que potser s’atacava el cim, però a les vuit de la nit un xerpa em va trucar a la tenda comentant-me que no, per culpa del temps que hi havia uns 1.000 metres més amunt. Aleshores vaig decidir descansar i prendre una decisió al matí.

I va decidir quedar-se al camp número 3 i provar sort?

Exacte (riu). Els meus acompa­nyants van decidir baixar perquè un va patir congelacions als dits i l’altra no es trobava còmoda. Vaig continuar, ja que els xerpes em van explicar que potser sorgia una altra opció a la nit i de salut em trobava bé, tot i que no havia pogut descansar gaires hores. Aleshores vam entrar en un moment en el qual ens deien que sí i després que no, i els diferents alpinistes que estàvem allà vam començar a parlar del tema dient-nos que érem un grup gran i que ho podíem intentar a veure on arribàvem sense l’ajuda dels nadius.

Però després sí que es van animar, oi?

Sí, sí, sí. Clar els xerpes van veure que nosaltres ho vèiem factible i com que paguem perquè ens posin les cordes i obrin traça, entre d’altres, també van optar per acompanyar-nos, però amb la condició totalment lògica que si feia mal temps hauríem de fer mitja volta.

Se li va fer dura la pujada?

Depèn del tram. Vam sortir a les deu de la nit i els xerpes un pèl abans i vam tenir la gran sort que va ser fabulosa i vam poder pujar cap a dalt sense cap tipus d’incidència. Hi havia unes 15 persones amb oxigen –algunes van abandonar– i tres que anàvem sense i al principi ens trobàvem tots junts, però al cap de les hores ens vam quedar enrere. Recordo que quan vam arribar entre les cinc i les sis del matí començava a sortir el sol i feia un fred de menys 30 graus.

Comparant-lo amb l’Everest què em pot dir?

L’aventura del Makalu ha estat totalment diferent a l’Everest, en molts sentits, sobretot perquè no portàvem patrocinadors i l’objectiu era gaudir. També m’agradaria destacar que l’ascens és bastant més feixuc i costós.