x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Amadeu Gallart

“Mai s'ha tingut en compte la visió republicana sobre Andorra”

Torna sobre la figura de l’alcalde i diputat Enric Canturri, cabdal per explicar la partida d’escacs que poders molt diferents jugaven a les valls en la convulsa dècada dels trenta
Amadeu Gallart, amb un exemplar del llibre, a la Seu.

“Mai s'ha tingut en compte la visió republicana sobre Andorra”

Amadeu Gallart, amb un exemplar del llibre, a la Seu.

FELIU SIRVENT / VIURE ALS PIRINEUS
Actualitzada 06/01/2020 a les 07:07
A La lluita per la República a la Seu, a l’Alt Pirineu i a Andorra (Salòria), nova aportació a la historiografia d’Amadeu Gallart, l’autor s’enfronta de nou amb la figura d’Enric Canturri, alcalde de la Seu, en aquest cas centrant-se en el període 1931-1939. “És la figura emblemàtica del que era un tipus de polític republicà”, argumenta, i avisa: és un llibre per analitzar els seus actes, “que tenen els seus blancs i negres, com tothom”. L’actitud mateixa de l’autor, precisa, es modifica a mesura que avancen les pàgines: “En realitat no parlo bé d’ell gairebé fins al final”, un noi de casa bona “amb un caràcter impulsiu i una autoestima excessiva” que es va convertir en un home que “va lluitar i va perdre”.

Què té aquesta figura, en la qual ja s’havia endinsat en unes memòries?
És un personatge molt central a la Segona República. Crea Unió Republicana i surt alcalde i es converteix en un emblema de les institucions republicanes a la Seu, però amb transcendència al Pirineu i de cara a Andorra sobretot, que estava molt interrelacionada amb la Seu. En Canturri és un bon fil per explicar les dificultats del moment per anar imposant les institucions republicanes.

Però personalment, alguna cosa el fascina?
El llibre l’he escrit, encara que soni dramàtic, amb sang, perquè és la meva vida: la família paterna és essencialment republicana, que no sempre parla dels temes derivats del fracàs de la República perquè són humiliacions. A poc a poc m’he anat interessant per tota la situació prèvia al franquisme, que és el que jo coneixia. Tinc la desgràcia que el meu pare mor jove, el 1967, i ja em falta la font d’informació més important. I altra família troba difícil de parlar-ne: la postguerra era tabú.

Aleshores?
Vaig tenir sort de trobar una bona font, un amic del meu pare, en Francesc Farràs, que va ser director de Banca Reig, un exiliat i company de colla del Canturri. Amb ell va fer aquella revista, L’Alt Urgell, i és qui em va donar informació, sobretot la correspondència que van mantenir, la que va permetre fer el llibre de memòries.

Aquestes ferides de què parla: estan tancades? Perquè sembla que es reobren.
No ho compararia amb la situació actual. Les ferides mai s’havien cicatritzat, potser comencen ara. Per exemple, quan vam publicar les memòries des de l’ajuntament, el 1985, va ser una petita bomba. Ara jo diria que les coses es poden exposar tranquil·lament sense exaltar-se. Hi ha punts en què tots estem d’acord, com que els assassinats de la FAI van ser assassinats i a partir d’aquí tothom intenta esbrinar el perquè de tot plegat. A la Seu va haver-hi uns mesos molt cruents, del juliol a l’octubre del 1936.

Al llibre entra en aquest episodi i en el paper de Canturri. Amb una visió controvertida, per alguns.
Sí. Bé, el llibre té tres parts: la primera explica l’accés a l’ajuntament i el procés d’un alcalde innovador; com es converteix en diputat, com arribem als fets del 1934 –i aquí sí que hi ha elements per comparar amb la situació actual– , com va a l’exili a París, on madura molt, amb amics com Indalecio Prieto. Després d’un any i mig torna, amb la victòria del Front Popular, i es troba amb la dinàmica de la guerra, amb els assassinats de les FAI. Ell mateix corre perill de mort, perquè arriba un moment que vol aturar-los i es converteix en objectiu a eliminar.

Això a la primera part.
A la segona intento fer una descripció sociològica: com les estructures de l’Església en un territori com el nostre, i incloc Andorra, eren molt fortes, i qualsevol canvi afectava les seves estructures i provocava un enfrontament. Polític, no sanguinari, de defensa d’interessos. En temes com l’ensenyament.

A la tercera entra de ple en Andorra.
Penso que és l’aportació innovadora. És la visió que tenim des de la Seu del tema andorrà, amb fets com els del 1933. Hi havia molts elements, molts poders en joc: el del bisbe; el de Miquel Mateu amb Fhasa, una empresa de més de mil treballadors, molts afiliats a la CNT; i el mateix poder caciquil andorrà i el més important: l’entrada dels francesos, que sempre s’havien mantingut en segon terme respecte al Copríncep episcopal.

I el paper de Canturri?
Miquel Mateu crea una revista, El Cadí, i la situa a la Seu, perquè era el centre de referència d’Andorra. Canturri també tenia la seva revista. Totes dues, amb apartats molt importants sobre Andorra, amb corresponsals com el mestre Orelleta. Els republicans espanyols, sobretot els de la Seu, és clar, influïen molt, tenien molt tracte amb els renovadors andorrans. Amb enfrontament amb el sector d’en Mateu, del bisbe i els més dretans de la societat andorrana.

Tenia una visió sobre Andorra?
Sí. Ell va arribar a fer una intervenció al Parlament, molt extensa, el 1934. Era un territori desconegut on un capitalista com Miquel Mateu està explotant mil treballadors, amb accidents laborals, etcètera. Andorra és un tauler d’escacs, amb diferents peces, inclosos els andorrans, molt dividits, i Canturri estava amb els renovadors, com el mestre Orelleta o el nucli renovador de Barcelona. Penso que aquesta visió és la més innovadora del llibre: la perspectiva des de la Seu i republicana sobre Andorra, que mai no s’ha tingut en compte.

Potser perquè són perdedors?
Home, va haver-hi molts anys de la sindicatura Cairat, que és la projecció del franquisme a Andorra. Matiso: potser no hi havia una altra via, és clar, i no va tenir més remei que jugar aquesta carta, però baixava a la Seu i aixecava el braç. En fi, no és el motiu del meu llibre. En tot cas, Andorra ha canviat tant en 80 anys que costa d’assimilar la interrelació que tenien la Seu i Andorra.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts