x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Luz Casal

“Les dones volen ser muntadores d'escenaris, fer feines dures”

La corunyesa trepitjarà l’escenari del Prat del Roure dijous vinent, una de les propostes estrella del Festival Colors de Música.

Luz Casal presenta 'Que corra el aire'

La cantant gallega actua aquesta nit al Prat del Roure amb l'útlim concert de la gira

Luz Casal, al 2014 a l'Auditori Nacional, al festival Narciso Yepes.

“Les dones volen ser muntadores d'escenaris, fer feines dures”

Luz Casal, al 2014 a l'Auditori Nacional, al festival Narciso Yepes.

Xavier Pujol
Actualitzada 07/11/2019 a les 06:53
Que corra el aire: el títol que Luz Casal ha trobat per al seu disc, l’enèsim en una extensíssima carrera, li va com anell al dit a la situació actual, i entengui’s per situació actual allò que cadascú prefereixi. “L’origen està en la necessitat que flueixi l’aire, que hi hagi corrent”. El presentarà dijous al Prat del Roure escaldenc.

Necessita ventilar alguna cosa en particular?
No. Acostumo a ser subtil i prefereixo que cadascú ho interpreti com vulgui. No soc una cronista en el sentit estricte.

Va triar com a productor Ricky Falkner, que està de moda.
A mi el qui és qui me la porta al pairo. Jo vaig sentir algun tema seu molt molt ben produït i m’hi vaig posar en contacte. Cada àlbum –com a La pasión o l’homenatge a Dalida– té un concepte clar i que necessita gent que pugui assumir el repte. Aquí volia un so pur, en el sentit clàssic del que és el rock. Volia que semblés una gravació en viu.

Retorn als orígens?
Aquest plantejament entenc que es pugui fer, però no, jo no penso que hagi de tornar a cap punt determinat de la meva carrera. Només és que allò que vols descriure té un paisatge determinat i potser té relació amb els primers àlbums, superficialment.

Com es trasllada a un escenari tan especial com deu ser la catedral d’Estrasburg?
Tenint capacitat interpretativa, adaptant-te al medi. És important l’espai, perquè condiciona, també com et relaciones amb el públic i com es comporten ells i tu. Per exemple, detalls com un gest que acostumo a fer en un moment d’un tema, assenyalant-me les parts íntimes, aquí vaig pensar que millor evitar-lo.

Diu que quan canta ‘Rufino’ es trasllada a qui era als vuitanta. Com es recorda?
Cada cançó és un món i t’hi capbusses, ets el que descrius, que és com transmets cada cançó, encara que sigui tan frívola com aquesta. Però no faig reflexions sobre si ets més gran o no. Soc això en aquest moment.

Quan mira com ha evolucionat, com es veu?
És una tasca que faig des que tinc memòria: intentar ser una dona més interessant. Tenir més coneixement del món que he triat, la música. Tractar de ser millor i avançar si és possible de manera paulatina, amb més o menys èxit, però amb sensació de no malbaratar la vida.

I l’evolució en la música?
És clar. Hi ha facilitat per expressar-se, es nota de manera meravellosa la presència de la dona, en quantitat de llocs que estaven copsats per homes: durant anys he estat sovint l’única dona d’un equip de trenta persones. Les dones volen ser muntadores d’escenaris, fer feines que són interessants encara que dures.

Aleshores cantava ‘No aguanto más’: augurava com es necessitava el MeToo.
Sí, deia que estic cansada de ser “una muñeca más”: mai he volgut ser ni nena, ni res d’això, que era subestimar-me. Crec que quan et sents emmordassada, encasellada, i vols expandir-te, has de cridar, de dir no, lluitar.

També hi ha qui diu que el moviment és un ajustament de comptes, excessiu, injust.
En tots els moviments, com a la resta de la vida, no tots som purs, així que hi haurà centenars de matisos. Però calia que alcéssim la veu per dir que som la meitat de la població mundial i ens hem d’expressar i s’han de condicionar lleis perquè hi hagi una igualtat. Jo em declaro individualista en el sentit que necessito desenvolupar-me com a individu, lliurement. I si això vull per a mi, també per als altres.

I per fi corre l’aire?
Però tot és millorable. Jo sempre tinc aquesta frustració de mai no arribar al límit. Però és la vida: tenir metes.

Justament: com es planteja nous reptes?
Tot depèn del que consideris que ets i les teves pretensions. El coneixement, créixer, és part de la sal de la vida; no repetir el mateix sempre. Hi ha la curiositat, que si la tens és impossible que no et marquis reptes, encara que sigui “vaig a llegir aquest llibre encara que sembli un tostón”.

Com s’ho pren que el públic demani incansable les mateixes cançons?
Verdaderament considero que tenir cançons populars és un regal, és allò que persegueixes amb cada tema. El contrari seria dolorós. I jo mai no he gravat res amb què no estigués d’acord. Que em demani Rufino gent que ni havia nascut quan jo la vaig fer em sembla una cosa meravellosa. Mai m’ha resultat pesat.
Etiquetes
3
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts