x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Fahmi Alqhai

“La interpretació historicista s'acosta al jazz, aporta frescor”

Obres de Bach interpretades per tres violes, aquesta és la proposta que avui recala a l’escenari de l’auditori nacional en el marc del festival de Música Antiga dels Pirineus
El músic sevillà, fill de pare sirià i mare palestina.

“La interpretació historicista s'acosta al jazz, aporta frescor”

El músic sevillà, fill de pare sirià i mare palestina.

Actualitzada 30/07/2019 a les 07:10
Els germans Fahmi i Rami Alqhai i Johanna Rose integren Accademia del Piacere, tercera i última proposta a Andorra en aquesta edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP). Avui, a les set de la tarda, a l’Auditori Nacional, a Ordino.

Situï’ns en el que serà el concert, què veurem i escoltarem?
Està basat en obres de Bach escrites per a orgue i adaptades a trio de viola. Quasi tota l’obra de Bach menys les Variacions Goldberg, que no són per a orgue sinó per a tecla, està pensada per a música a tres veus. Per a Bach i la gent de la seva època la transcripció era freqüent i això és el que hem aprofitat per al nostre grup, el nucli a tres violes.

Tres violes.
Sí, portem una viola baixa, una viola tenor i un quintón, que és l’instrument més agut de la família de la viola de gamba. La transcripció no implica gaire: Bach està molt definit a tres veus, molt ben escrit, no és que s’hagi de retocar. La música funciona directament en aquest tipus de formació tocant a penes les octaves en un passatge.

Animi a qui no sigui un entès a anar al seu concert.
El concepte de música antiga no implica res d’antic, simplement que són composicions històriques i que se les tracta amb respecte a un cert so més proper a com va sonar al seu moment. Jo animaria a qualsevol a qui li agradi la música: parlem de Bach, que és el geni més gran de la història de la música. La música bona és bona, sigui històrica o no. I amb aquest filtre del pas del temps tot el que es presenta en aquests concerts és evidentment el millor. Doblement si té el segell de Bach. Una meravella.

Us dediqueu a recuperar aquest so aproximat a l’original, però no té un punt de ficció? Vull dir: per recuperar l’experiència d’una òpera barroca, per exemple, el públic hauria d’estar dempeus i amb els llums encesos.
Sí, és clar, té aquesta part important de ficció: nosaltres recreem un so. Però es tracta de veure-ho en perspectiva, de no distorsionar els elements primordials, d’atansar-te a la música coneixent els recursos, els instruments que utilitzaven, la filosofia musical de l’època. Que ens sorprendria. M’explico: avui dia som més propers al repertori romàntic, que s’interpreta d’una manera més rígida, com una obra clausurada, final. La interpretació historicista fa com feien ells: els compositors escrivien, parafrasejaven, utilitzaven recursos que, podríem dir, s’acosta més al que avui fa el jazz. Això li aporta frescor, fa que el concepte s’obri en certa manera.

D’on li ve, personalment, l’interès per la viola de gamba?
Va ser totalment fortuït: vaig entrar al conservatori i no quedava cap altre instrument. La veritat és que em va enamorar des del primer dia, i en això gasto la vida i ha esdevingut la meva passió.

Que després el va encaminar a la formació de Jordi Savall. Calia una figura tan mediàtica –hi ha qui diu que és més empresa que músic– per generar interès per la música antiga?
Evidentment és un gran referent, un dels pilars i dels pioners. Té una visió molt bona, propera al públic, entén el que el públic vol dins del discurs historicista i musicològic. És un home intel·ligent i versàtil. I pel que comenta d’empresa, doncs quan algú es posiciona així, la roda es fa tan gran que si no té una empresa al darrere no aconsegueix que les coses funcionin. Ens passa a tots. També nosaltres érem un grupet i ara som una empresa.

Accademia del Piacere la va fundar el 2002.
Sí, va ser el primer concert. Va néixer sent un grup dedicat a la música italiana, i amb canvis de gent, etcètera, seguim 17 anys després amb la mateixa passió. Aquí seguim i és un assoliment, en un país com Espanya, que no és gaire amable amb els artistes.

De pare sirià, mare palestina i nascut a Sevilla, això sí que és un crisol de cultures.
Un gaspatxo, sí. A banda de les influències àrabs i sevillanes, sempre he estat arreu, aprenent de tot. Tenir una base cultural així t’obre la ment, et fa ser més lliure.

Síria i Palestina: molt dolor.
Desgraciadament, sí. És la desgràcia de tenir el petroli tan proper i generar tant d’interès per als grans poders.

Això de la música com a vehicle d’entesa: ho creu?
Sempre he apostat per la cultura, l’art, com a font d’entesa. Nosaltres hem treballat amb gent del flamenc, del jazz, perquè la música, encara que soni cursi, és l’idioma de l’ànima, de l’ésser humà evolucionat.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts