“La idea de musa pot canviar de gènere: per què no homes musa?”

Christina Rosenvinge (Madrid, 1964) actuarà dimecres a la temporada a l’Auditori Nacional que organitza el ministeri de Cultura. Projectada a la fama amb aquell duet adolescent, Alex y Christina, del qual no renega però queda molt enrere, ha sabut mantenir una carrera personal, independent, sovint fregant l’underground. A Ordino presentarà l’últim disc, Un hombre rubio. Amb una mirada enrere, és clar.

Diu que “l’art és trencar esquemes”. Això no deu ser fàcil en la indústria discogràfica i de manera tan sostinguda.
Em refereixo sobretot a la necessitat de trencar prejudicis. He tingut una trajectòria poc convencional, des de l’underground, fent música més experimental, o més personal. Últimament he agafat un camí que no estava establert per les modes. I ser dona, haver canviat d’idioma... No és habitual. He ensopegat amb idees preconcebudes sobre el que es pot fer.

Com ha volgut fer evolucionar la seva música: ‘Continental 62’ té poc a veure amb l’últim.
No, jo no els veig tan diferents. Quan toco els temes només amb guitarra o piano no són radicalment diferents. La forma de compondre no ha canviat. Potser sí, al principi era més clàssica i he anat guanyant en risc.

El públic valora els riscos?
Sí. O si no jo no hi seria. Quan trobes una fòrmula i et limites a repetir-la, no sols esgotes la gent, també t’esgotes tu.

Reivindica la lletra de les cançons com a literatura. El Nobel a Dylan li ha donat la raó, oi?
No soc l’única que ho diu. Una cantautora basca em va puntualitzar que el fet que les lletres de les cançons no es considerin alta cultura té a veure que la cultura oral té menys prestigi que l’escrita. Per això la importància dels cançoners, de deixar escrites les lletres de cançons.

Acaba de publicar un llibre, ‘Debut. Cuadernos y canciones’. Si escrivint cançons ha de cenyir-se a una mètrica, en aquest altre format s’ha sentit més lliure?
Efectivament, és així. La gent s’ha sorprès que tingués facilitat per escriure. Però quan aprens a escriure sobre estructures tan estrictes és com si practiques 50 metros llisos amb botes de soldats, que quan te les treus corres molt més. Si escrius amb un corsé quan tens la llibertat, és un exercici deliciós.

Hi parla del poder evocador de la música. Algun tema que l’ha perseguit insistentment?
Molts. Al llibre reuneixo totes les lletres i em recreo en la càrrega evocativa que tenen per a mi: des del moment en què la vaig escrire, la seva història. Hi ha les de Continental 62, per exemple, que van néixer de l’experiència d’haver viscut l’11 de setembre a Nova York.

Manté un missatge feminista des dels vuitanta. Evolucionem o comença la involució?
Home, jo crec que d’evolució. Però sí, entenc què dius: hi ha una reacció en contra molt violenta, com a Alabama [on s’ha il·legalitzat l’avortament]. Però en el recompte total hi ha una generació sencera de dones que s’han incorporat al feminisme. I homes també. El feminisme s’ha convertit en un pensament popular per primer cop: havia estat o avantguardista o expressió d’una minoria. Però no hi ha un dogma, sinó molts pensaments diferents, és un pensament obert i que evoluciona, amb temes en discussió i sense consens. Sí que hi ha por, i per això un corrent en contra, però la meitat de la població es declara feminista i això és el primer cop que passa a la història.

I a vostè li van posar l’etiqueta de ‘musa’ del pop espanyol. Home! Musa? O no molesta?
No em molesta però evidencia l’escassedat de vocabulari que tenim. Però potser s’ha de canviar el significat: una musa no és un ésser passiu, també actiu, en l’art. I per què no homes-musa? Potser s’ha de canviar el gènere.

En una altra època també li van posar la de ‘Lolita’.
Em va sorprendre perquè no era una adolescent que provoca homes grans, un concepte molt pervers. Jo ja tenia vint anys. I el meu missatge no anava adreçat a homes grans, sinó a gent de la meva edat.

Ens van advertir que no li agrada parlar ja tant d’Alex y Christina. Ho deixem per al final per si em penja el telèfon.
[Riu]. Ho recordo com una època maca. Si no hagués tingut un moment com aquell no m’hagués professionalitzat tan de pressa, ni si m’hauria dedicat a la música. Però és evident que fent música adolescent tampoc no es pot créixer, no pots seguir-la fent tota la vida.