x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Luís Marco

“Catalunya era un desert i hem sabut apropar-nos al públic”

Demà puja a l’escenari del Claror lauredià amb ‘Alba (o el jardí de les delícies)’, una obra coproduïda per l’escena nacional i que es va estrenar al temporada alta de Girona
L'actor català, que demà protagonitza una obra al Claror.

“Catalunya era un desert i hem sabut apropar-nos al públic”

L'actor català, que demà protagonitza una obra al Claror.

Actualitzada 30/01/2019 a les 07:27
Lluís Marco (Barcelona, 1949) és un d’aquells rostres quotidians, present a casa a través de la pantalla del televisor. Amb tot, és en el teatre –i en els estudis de doblatge: veu de Ben Kingsley, Harvey Keitel o Danny DeVito– on s’ha desenvolupat la seva extensa i intensa carrera. Demà arribarà a l’auditori Claror amb Alba (o el jardí de les delícies), coproducció de l’Escena Nacional amb el festival Temporada Alta i el Teatre Nacional de Catalunya, dos escenaris per on ja ha passat.

Com se la veu, aquesta obra?
Doncs és una peça molt moderna, amb futur, i amb un autor [Marc Artigau] que ens acaben de premiar [ha rebut el Josep Pla], i crec que tracta una problemàtica que ens arribarà d’aquí a uns anys, el de la intel·ligència artificial, que potser superarà la humana. I està molt bé com ell ho expressa.

La ciència-ficció és bastant aliena al teatre.
Penso que ho veurem molt, sobretot perquè no és ja ciència-ficció: ja hi ha robots que parlen; ho tenim molt a prop tot plegat. Té una part futuròloga però també una part de realitat molt àmplia. Tots vivim enganxats a Internet i a un telèfon.

És una producció que dona espai a una actriu emergent, l’andorrana Clàudia Riera; també a un teatre, l’andorrà, que mira de treure el cap enfora. Com ho veu?
En principi tot el que sigui potenciar el teatre és bo i que Andorra –que és un país germà i part del meu imaginari– es preocupi per les arts escèniques em sembla una meravella. I si no fos per aquests problemes que tenim amb la política... i perquè Catalunya ha d’esdevenir un Estat independent sobretot culturalment –i no vull entrar en més vicissituds–; però cal que la cultura ampliï el pressupost, no podem estar en un u i escaig sobre el pressupost general.

Cada generació creu que ho té més difícil que les precedents, per començar.
Sempre ha estat complicat perquè sempre ha estat un món difícil, però ara hi ha cada dia més gent que s’hi vol dedicar i cada dia hi ha més talent i estan millor preparats, així que la competència és molt forta.

El públic també està cada dia més preparat?
El públic, a Catalunya, en aquests 40 anys de Constitució malèfica, ha respost. Catalunya era un desert, en teatre de text sobretot, i hem sabut apropar-nos al públic i el públic respon.

Vostè va estar lligat des de ben petit als escenaris: l’oncle treballava amb la Bella Dorita.
Jo tenia dos oncles: el Josep Marco, primer actor de la compa­nyia d’Enrique Borràs. I el Lluís Marco sí que havia treballat amb la Bella Dorita al Paral·lel. Tot i que en aquell moment no es podia garantir que es dediquessin professionalment a la faràndula. Cosa que jo sí que he pogut fer, i espero morir, com Molière, dalt d’un escenari.

I ja de nen pujava a l’escenari.
Sí, sí, ja amb set anys hi sortia. I un dia, com que em deia igual que l’oncle, el vaig substituir i vaig recitar un poema. Em van sortir les dents als escenaris.

Què li ha reportat aquesta car­rera tan llarga?
Allò que es diu de sólo sé que no sé nada, perquè el teatre m’ha fet millor persona, m’ha ajudat a vèncer passions i enveges, perquè els personatges, la lectura, el contacte amb el públic, els silencis, m’ajuden a viure.

Frustra que després d’una car­rera als escenaris, al cine, el reconeguin per la televisió?
Sí, però ja no passa tant perquè tot és molt efímer i va molt de pressa. Quan vaig començar, amb Poblenou i Hospital Cen­tral, naixia la ficció, que arribava a molta gent i quasi et confonien amb el personatge.

Ha parlat algun cop en favor de ser bilingüe perfecte.
Sí, hi ha molta gent de mirada curta. És trist que un país com Espanya en 40 anys no hagi sabut veure la riquesa cultural. I ja no li vull donar marge, perquè 40 anys són molts, després dels 40 de Franco, ja no té perdó aquesta animadversió contra fets culturals, i els idiomes formen part de la cultura.

Sembla tan evident.
La mare és murciana i el pare era alacantí, i no puc entendre aquest menyspreu, que no ens vulguin deixar anar –o deixar que ens comptem, que jo no ho tinc tan clar– simplement, perdó, però per collons. No és democràtic. En el fons neix de l’odi a Catalunya. Com poden gent com Rivera o Borrell insultar la intel·ligència humana? Viuen sols pendents de l’IBEX-35.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts