Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Estrella Morente

“Morente no va ser el 'papaíto' que ficava la filla amb calçador”

La granadina actua aquesta nit a l’auditori nacional. Torna a trepitjar un país que, afirma, li sembla “màgic”. farà un desplegament, promet, del flamenc més pur que pugui oferir
La 'cantaora', en el concert que va protagonitzar a Escaldes el 2007.

“Morente no va ser el 'papaíto' que ficava la filla amb calçador”

La 'cantaora', en el concert que va protagonitzar a Escaldes el 2007.

ARXIU
Actualitzada 08/06/2018 a les 07:30
Estrella Morente (Granada, 1980) parla com canta: amb passió. Una passió que afirma sentir per aquest país, on sempre que ha trepitjat un escenari, assegura, ha sentit “que és un lloc màgic, un país de límits il·limitats, on es desfan totes les fronteres”, on ha trobat “un públic respectuós, coherent, animós” i gens fred “malgrat la neu propera”, sinó “ple de calor, energia, emoció”. Aquesta nit es retroba amb el públic, a qui adreça aquests afalacs. A l’Auditori Nacional, en el marc de la temporada que organitza el ministeri de Cultura.

Com serà el concert aquesta vegada?
Per a mi Andorra és un paradís, un lloc que m’encanta i per això li vull correspondre, i la millor manera que trobo és la meva música, el meu flamenc, el més pur que pugui oferir. Apareixeré amb un concert clàssic, un flamenc lliure, que viatja pel món i que m’ajuda a mostrar el que soc, el que vull ser, una cantao­ra. Que vol ensenyar la devoció pel país en què va néixer però també per Europa, pel món: per a mi no hi ha fronteres, jo pertanyo al món de la cultura, de l’art, que no té pàtria, ni bandera, ni himne, i que és l’únic capaç de salvar-nos.

Li hauran fet milions de cops aquesta pregunta, però, amb els seus gens, s’imaginava fent una altra cosa a la vida?
Sí, m’hauria encantat ser missionera.

Caram!
Soc molt creient. Crec en Jesús de Natzaret, encara que no trobi cap església. L’única religió per a mi és fer el bé, per això segueixo Jesús, que com deia Sabina va ser el primer comunista. Jo no crec en fantasmes ni aparicions però sí en un home genial que ens va donar l’oportunitat de perdonar-nos i entendre’ns... Per què t’explicava això?

Ens explicava que li hauria agradat ser missionera.
Ah, sí! Perquè l’única religió que conec és fer el bé. I qui el fa per damunt de tot? Qui entrega la seva vida a un missionat. Als altres. En l’organització que sigui. Sé que hi ha gent trista perquè ha posat diners, energia, sentiments i s’ha vist enganyada, però normalment no és així. M’hauria agradat ser com Teresa de Calcuta, com Vicente Ferrer.

En aquesta visió de la vida hi ha influència del pare?
Absolutament. Ell deia que sense solidaritat la vida és buida; que rebre un regal és maco, però donar-lo no té preu. Obsequiar, ni que sigui amb un somriure, és imprescindible. Sobretot avui, que sovint oblidem que vivim en comunitat: s’ha de ser respectuós a l’autobús, a la cua del metge, a la fruiteria. S’ha de ser sobretot un bon ciutadà. I això m’ho va ensenyar el pare, ja que a banda de ser un dels grans del flamenc la seva vida estava establerta en la cultura i a fer el bé als altres. I no sols ell, sinó la mare, els avis...
Ho reflectia en el seu art.
Les seves obres sempre estaven revestides d’un sentit humanista brutal.

Com era compartir escenari amb ell?
Doncs la veritat és que l’escenari el vam compartir molt poc, perquè ell volia que fóssim independents, tant jo com els germans. No va ser mai el papaíto que cuidava la filla, que la ficava amb calçador. Ni amb Quique ni amb Soleá: ens va ensenyar a treballar dur. És clar que no és igual cantar que picar pedra a l’estiu. Però ell també ens explicava que va ser sabater, va fer altres oficis. I ens deia que és important saber coses diferents a la vida, no sols cantar. Sobretot, saber comportar-te de manera coherent, que no és fàcil.

Costa.
Sí, vivim en un món on sovint ens pot l’enveja, l’impuls de fer un cop de colze per avançar. Em mou lluitar contra això. I el millor aliat és la cultura: la música, la literatura, són les encarregades d’explicar-nos els nostres orígens. La música, que entenem tots, perquè no tots sabem anglès, però cor sí que en tenim.

La seva música, diu, és la seva forma de reivindicar la seva identitat. Quina és?
Be, jo vaig buscant-la. Com tot­hom. Que mai no ets sempre de la mateixa manera. Neixes salvatge i la vida et modela l’ànima. Per això és important un quadre, un llibre, l’art, el cine.

Parlem del paper de la dona en tots els àmbits. I en el flamenc?
Jo vaig néixer en una casa on l’home tenia el mateix paper que la dona. Fixa’t com ho dic: el pare se sentia igual a la dona, no al revés. Així que jo no he sentit el masclisme al flamenc perquè com que ell era un dels que manaven... Potser en créixer vaig veure que fora de casa les coses són diferents i que no tothom és com Morente. Que a banda procedia d’un matriarcat.

Vostè, que ha rodat ja amb Trueba, Saura, Almodóvar, que ha entrat ja al cànon, diguem-ne, quin repte li queda?
Cada dia, cada minut, és un repte continu. Viure és un repte continu. Estem vius de miracle, que deia el pare. Mai no es deixa d’aprendre, d’equivocar-se. És millor que no et consideris res, que siguin els altres qui et puntuïn, que siguin ells qui vulguin treballar amb tu, que demanin la teva música. Per a mi van ser somnis però res no m’agradaria tant com tornar a treballar amb ells. Amb altres. L’artista no para mai d’intentar construir-se, desenvolupar el que és. El pare se’n va anar aprenent, fins a l’últim moment, quan li va agafar per aprendre anglès o es va inscriure a l’escola de música. Ell.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477