Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Miquel Abras

“Els catalans ens trobem amb un mur i tornem 40 anys enrere”

El músic empordanès visitarà dissabte Andorra per presentar ‘La vida en un sospir’.
Miquel Abras, un músic que ja coneix bé els escenaris andorrans.

“Els catalans ens trobem amb un mur i tornem 40 anys enrere”

Miquel Abras, un músic que ja coneix bé els escenaris andorrans.

Actualitzada 16/10/2017 a les 07:31
L’empordanès Miquel Abras actua dissabte a La Fada Ignorant, un escenari que no li és desconegut i en un país que d’alguna manera va impulsar la seva trajectòria: va ser guanyador del premi Carles Sabater. Arriba per presentar el disc més recent, La vida en un sospir.

Música a banda, li hem de preguntar com té el cos aquests dies.
Doncs amb una sensació rara, molt rara. Ja des de l’1 d’octubre amb sensació de tristesa, d’impotència. Esperant el diàleg quan n’hi hagi. Intentant desconnectar, perquè està bé estar informat però és feina dels polítics i ha arribat un punt que per més accions pacífiques que fem veig que no està ajudant gaire.

“No sabem on serem demà”, deia en alguna entrevista. Ara ja no sabem ni on serem d’aquí a cinc minuts.
Ni d’aquí a vuit segons, el que va durar la independència. Sempre he estat més de persones que de banderes, però últimament ens agafem més a la bandera, a l’estelada, i ens la fem nostra. Molta gent del meu sector, músics, no parlàvem gaire d’independència però segur que a partir d’ara es notarà a les nostres cançons.

El present s’ho menja tot i el consum cultural sembla que es redueix, que no s’escolta música o no es llegeix: ho nota?
Sí, sí. Per exemple, el dia 1 d’octubre les gràfiques de plataformes digitals com Spotify van patir una gran caiguda. Aquell dia segurament ningú, ningú, va escoltar música. Jo soc el primer que aquests dies quan pujo al cotxe escolto notícies, no música. Això realment afecta les promocions dels discos, però espero que no afecti l’assistència als teatres o que s’omplin les sales de concerts.
Vostè fa una música bastant optimista: ho segueix sent? La situació és per ser optimista?
Són temps d’optimisme perquè els catalans sempre hem estat optimistes, però quan et trobes amb un mur i tornes 40 anys enrere per trobar-te amb el passat en forma de futur... Potser dels meus set discos només el tercer és pessimista, que és quan em vaig separar. Però jo, malgrat no tenir gaires coses materials, soc optimista perquè puc anar pel món amb la meva guitarra i estar amb la gent que estimo.

En vint anys de carrera ja s’haurà adonat que la música no el farà multimilionari. O potser ho és.
No, no, no. Amb la música, qui és artista i fa música perquè l’omple i no pretén la fama no es farà mai ric, i menys en un país petit on la indústria és més petita. Però de sempre qui ha gua-nyat molts diners han estat les discogràfiques. Jo ja estic bé com estic i si fas música per diners no ets músic ni artista ni res.

Té aquesta idea d’haver-se polit la vida en un sospir, com canta?
No. La lletra de La vida en un sospir va sortir agafant el tren després de veure la meva àvia, que havia patit un ictus. Pensava si quan sigui gran hauré complert objectius, si hauré fet feliç la gent que estimo, si em penediré de res.

Quan es fan els quaranta es fa balanç: com ha anat?
Veus que has fet molta feina però passet a passet i és una carrera molt sòlida ja i que no pot caure. Potser d’altres han arribat a dalt molt ràpid, però si només és per una cançó de seguida han baixat. Jo no he tingut mai cap gran èxit, per a mi cada cançó és el meu gran èxit, passos endavant. I, mira, visc de la música. La gent s’emociona amb la meva música i veig que encara tinc molta gent a qui arribar, un públic que encara no m’ha descobert. Em motiva molt.
Com ha vist canviar en aquest temps la música en català?
És clar que quan vaig guanyar el Carles Sabater, fa dotze anys, no hi havia aquest ambient que tenim avui: aleshores encara escoltàvem els clàssics, com Sau o Sopa de Cabra. Quan Manel, o Txarango, ara, arriben a tanta gent, ajuda a tot el circuit de la música en català. Fa diluir el que diu alguna gent: “A mi la música en català no m’agrada.” Què vol dir? És com si digués que no li agrada la música en castellà. És la ximpleria més gran del món, perquè hi ha molts estils. I vam passar una època molt dura en això, quan semblava que tot el que fos en català era dolent. Al contrari, ara tenim alguns dels millors estudis de gravació.

Com va influir el Carles Sabater en la seva carrera?
Va ser un punt d’inflexió. Era una època en què no tenia clar quin era el meu estil, la meva llengua, el meu lloc. Vaig fer un tema, Fent camí, dedicat al meu pare, amb el qual vaig guanyar el premi i a partir d’aquí es va posar en marxa tota la meva carrera musical.

Aquest últim disc l’ha fet després d’una aturada de tres anys. La necessitava?
Sí, bàsicament perquè quan un puja a l’escenari i ja no gaudeix ha de parar, buscar idees, tocar amb altra gent. Feia temps que volia fer-ho però no m’ho podia permetre: has d’omplir la nevera. Finalment vaig poder fer-ho.

I li ha sortit un disc on se sent molt la influència de la música negra que escolta, oi?
Sí, hi ha més funky, més soul, perquè vaig estar produint aquest estil i em van entrar ganes de fer un disc més ballable, com La reina del ball, que és quasi disc. És el disc on el meu públic trobarà menys cançons d’amor, però tenia ganes de fer-lo així. I ara tinc moltes ganes de fer-ne un de més rocker, d’aquí a un any i mig o així. Són etapes.
Etiquetes
7
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477