Editorial
Amb nota però no sempre
El cònsol que opta a la reelecció comença sempre amb avantatge unes eleccions perquè pot emfatitzar la feina feta durant el mandat i sobretot perquè coneix i té a l’abast els mecanismes de l’administració. El triomf, però, no està mai garantit
En les eleccions comunals del desembre es van produir alhora dos dels fets més esporàdics en les revàlides dels cònsols que aspiren a ser reelegits des de l’aprovació de la Carta Magna el 1993, tal com queda palès en el reportatge que publicaven en l’edició d’ahir. Per un cantó, i segurament el cas més cridaner, hi ha el de Josep Majoral, que optava al segon mandat al capdavant del comú de Sant Julià després de la clara victòria del 2019. Enguany no solament no ha assolit els objectius, sinó que ha patit una de les derrotes més contundents de tota la jornada electoral enfront del Desperta Laurèdia de Cerni Cairat. En aquests supòsits també s’hi pot incloure David Astrié, tot i que cal tenir en compte que ha estat cònsol només vuit mesos i que va passar la resta del mandat a l’ombra de Conxita Marsol, que com saben els companys i els rivals és molt allargada. La segona casuística és particular d’Escaldes, ja que el que es produeix molt sovint és que en el primer mandat es guanya in extremis i en el segon s’arrasa. L’exemple paradigmàtic és el de Toni Martí: de guanyar de21 vots el 2003 a fer-ho de 1.282 quatre anys més tard. No ha passat el mateix ambRosa Gili, que el 2019 va obtenir una ajustada victòria per 10 vots i ara la distància ha augmentat “només” a 93. Aquí s’ha de ponderar el fet de no tenir un partit darrere i les circumstàncies anòmales a què va haver de fer front abans i durant la confecció de la llista. La realitat és, però, que el cònsol sortint comença sempre amb avantatge les eleccions. Perquè està en condicions de capitalitzar els aspectes que més li interessi destacar del que ha fet al llarg del mandat i, el que és més determinant, coneix i té al seu abast tots els mecanismes de l’administració. Aquesta variable provoca un efecte no volgut però pervers que fa que costi molt trobar candidats, perquè per anar-hi, amb moltes probabilitats, a perdre mai hi ha voluntaris. Més quan l’oposició té una de les feines més ingrates en política, que és la de la irrellevància. Un aspecte que tard o d’hora s’haurà d’afrontar amb valentia i que implicarà canviar la llei.