Editorial
Bons auguris
El Consell va abordar la sessió sobre habitatge des d’una perspectiva àmplia. Es va parlar obertament de pisos buits, de fiscalitat, de registre de la propietat i del paper dels comuns. Es van assolir consensos bàsics que ara cal concretar
El debat d’Estat sobre l’habitatge, celebrat dijous al Consell, va cloure amb un bon balanç. Que l’òrgan de representació de la sobirania popular dediqués una jornada a parlar del problema número 1 del país tenia tot el sentit, independentment que en la intenció del promotor, Concòrdia, també prevalgués el desig de minimitzar el seu error tàctic amb les esmenes de la llei dels arrendaments. De la maratoniana jornada se’n poden extreure moltes i bones conclusions, perquè al marge que la majoria no renunciés a defensar l’acció de Govern o els grups de l’oposició al seu programa, el tarannà constructiu va presidir l’intercanvi d’idees i, especialment, l’aprovació de les resolucions finals que hauran de marcar els pròxims passos en política d’habitatge. En l’assoliment de consensos va tenir un paper determinant la flexibilitat dels grups que donen suport a l’executiu, que, entre d’altres qüestions, van avenir-se a crear un registre de la propietat –la necessitat del qual havien negat en campanya–, a prorrogar d’un a tres anys els contractes d’arrendament o a l’establiment de preus de referència. És difícil no veure en el gir els ecos de la protesta ciutadana del 31 d’octubre passat i que ahir simbòlicament va viure un nou capítol a les portes del Consell. Molts membres de la majoria van obrir els ulls sobre l’impacte social del problema, una sensibilitat que la proximitat de les comunals només ha intensificat. Per mantenir els febles equilibris entre propietaris i inquilins, en un mercat absolutament desbocat, el Consell ha hagut de decantar-se per la sortida menys dolenta, com és allargar la intervenció per protegir les famílies que, en molts casos, no haurien pogut assumir els increments que dicta el mercat. Cal no oblidar, però, que els titulars d’habitatge han de ser una part de la solució. Sense mesures que donin seguretat jurídica, que garanteixin el cobrament de lloguers o el desnonament dels morosos, o sense incentius fiscals, no s’aconseguirà un dels grans objectius, com és que creixi sensiblement l’oferta.