Editorial
Un impost poc dissuasiu
El nou impost aplicat sobre les inversions immobiliàries amb capital estranger permetrà incrementar la recaptació fiscal del Govern, però no és tan clar que aconsegueixi refredar un mercat o convertir pisos de compra en lloguer
El Govern ha posat el focus en la inversió estrangera com a causant de tots els mals del sector immobiliari, una teoria ja esbossada per Concòrdia a la campanya electoral. No hi ha dubte que la injecció del capital forà ha contribuït a dopar el mercat, però no és menys veritat que l’especulació també té noms i cognoms andorrans. La tardor ja es va iniciar amb una prohibició temporal de les operacions d’inversors estrangers a Andorra, un pèssim missatge internacional per la inseguretat jurídica que se’n deriva. Aquella moratòria temporal finalitzarà amb l’establiment d’un impost específic sobre la inversió estrangera immobiliària que no grava l’especulació, sinó qualsevol operació d’un no resident o un resident de menys de tres anys, inclosa la compra del mateix habitatge principal o segona residència. L’Estat ha d’intervenir en el mercat per, en primer lloc, mirar de garantir l’accés dels ciutadans a un bé bàsic com és l’habitatge i per desinflar una bombolla immobiliària que està castigant les famílies i l’economia productiva. La fiscalitat és una de les vies naturals per corregir les ineficiències del mercat, però el nou impost no sembla dissenyat per refredar-lo. La forquilla de tipus impositius, entre el 3% i el 10% de l’import de l’operació, sembla més destinada a ampliar la recaptació del Govern que no pas a frenar l’entrada de capital estranger o a fomentar la inversió en el mercat del lloguer. Si l’objectiu és perseguir l’economia especulativa, té més sentit gravar les plusvàlues immobiliàries amb tipus realment dissuasius i de manera general, independent de si es tracta d’una persona física i jurídica andorrana o estrangera, que no introduir un nou impost sobre la compra que, en última instància, acabarà repercutint sobre els preus finals, dificultant encara més l’accés a un pis de propietat de la classe mitjana. També és paradoxal que es gravi la compra d’un pis destinat a l’arrendament, encara que amb un impost bonificat, quan precisament posar habitatge de lloguer al mercat és l’objectiu del Govern.