Editorial
La víctima Emili Puig
L’entrevista a Diari TV d’Emili Puig, que fa una dècada que espera un judici per dos delictes de caràcter econòmic, hauria de ser d’obligat visionat per als membres del Consell Superior, de la judicatura i de la classe política
S’ha parlat reiteradament de la lentitud de la justícia, però no hi ha millor manera d’exemplificar-ho que posant-hi cara. L’exgerent de l’FC Andorra Emili Puig seria una de les cares d’aquest greu problema que deixa els administrats, víctimes o processats, en una situació de desprotecció absoluta. Puig, acusat de presumpta administració deslleial i falsejament de comptes, és un condemnat sense sentència. Als cinquanta dies que va passar a la presó s’hi sumen deu anys més en espera de judici, una dècada sencera en què ni ha pogut intentar demostrar la seva proclamada innocència ni ha pogut complir, en cas de ser considerat culpable, la pena. Tant en un com en l’altre extrem, amb una justícia funcionant correctament, Puig seria avui un home lliure de càrregues i sense cap deute pendent amb la societat. La rellevància social del seu cas –ocupava un càrrec de visibilitat pública i va ser el mateix Govern qui va trametre a la Fiscalia les irregularitats detectades al club– i el fet que es produeix en una societat petita com l’andorrana augmenta l’estigmatització. “La teva vida ja no és teva [...]. En l’àmbit públic, professional o econòmic et sentencien a mort”, resumia el seu sentiment després de deu anys d’instrucció de la causa i emparat per una sentència del Constitucional d’aquest setembre que no tan sols constata la vulneració del dret a un judici de durada raonable i li reconeix la facultat de ser indemnitzat, sinó que, en una resolució inèdita, insta la Batllia a resoldre la situació en sis mesos. Aquesta és, si més no, la millor notícia que ha rebut: un termini per al tancament de la causa en primera instància. El TC ja havia reconegut el 2014 que no se li havien respectat els drets a la defensa i a obtenir una decisió judicial fonamentada en dret. Més enllà de la consistència o no dels càrrecs que se li imputen, aquest cas exemplifica el pèssim funcionament de la justícia i també l’ús i abús de la presó preventiva amb un encausat privat de llibertat durant quasi dos mesos i que, independentment de si és culpable o no, és una víctima.