Editorial
Tornar a començar
La població en general i també el Govern s’han mobilitzat amb rapidesa per donar cobertura a les desenes de refugiats que han arribat a Andorra. Cal garantir-los, també, habitatge, feina i escolarització perquè puguin refer la vida.
Andorra és i sempre ha estat un país d’acollida. Bona part de la població és resident i nacional de Portugal, Espanya i França majoritàriament. Els fluxos migratoris són constants, però van agafar especial pes en moments delicats de la història amb conflictes de grans magnituds com la Guerra Civil Espanyola o la Segona Guerra Mundial. Molts d’aquells immigrants es van quedar al Principat i van contribuir a la riquesa actual del país oferint mà d’obra i convertint el país dels Pirineus en casa seva. Com a país coneixem les dues cares de la moneda, ja que també tenim molts nacionals, especialment els joves, que fan carrera professional a l’estranger. Ara, en ple segle XXI, ens trobem davant un nou conflicte bèl·lic a Europa, amb l’enfrontament de Rússia contra Ucraïna, que ha tornat a deixar imatges desoladores de riuades de persones fugint de l’infern. Al Principat ja han arribat ni més ni menys que 152 persones, un nombre no poc important tenint en compte les dimensions del país, i ja és conegut que en els propers dies n’arribaran més. Amb els antecedents del país, no podem restar impassibles a una crisi humanitària com la ucraïnesa. La societat ha respost amb nota a les crides que s’han fet per oferir menjar, roba, medicament o qualsevol altre tipus d’ajuda als refugiats. Un gest més que important per a unes persones que s’han vist obligades a fugir de casa seva, deixant enrere gran part de la seva família i que, en la majoria de casos, ho han perdut tot. Un cop arribats i amb les necessitats bàsiques resoltes, però, tenim un altre deure com a país. No es tracta només d’ajudar-los a sortir, sinó també de garantir que puguin refer la seva vida amb dignitat. I això passa per garantir-los un lloc on viure i subsistència, ajudant-los a trobar feina i garantint l’escolarització dels menors amb la major brevetat possible. Les històries de cada una de les persones que s’ha vist forçada a marxar de casa seva posen la pell de gallina i ens recorden el deure moral de contribuir a reduir la crueltat del conflicte que estan vivint.