Psicòlegs i canvi de nom

El canvi de nom de persones transgèneres és un mer tràmit que no hauria de comportar un debat ètic o social. La població majoritàriament està conscienciada amb aquest tema i, a banda d’una minoria que entén que no és possible sentir-se d’un gènere diferent, es pot afirmar que àmpliament els països occidentals donen cobertura a aquestes persones que no se senten identificades amb el seu gènere. Malgrat que es comença a veure una certa radicalitat des que l’extrema dreta guanya terrenys, Europa –amb excepcions– manté una tolerància i comprensió que té el suport dels ciutadans. A Andorra s’està treballant en aquest tema –ja se sap que són qüestions més delicades en un coprincipat com el nostre–, però hi ha consens parlamentari per tirar endavant la possibilitat de canviar el nom al registre civil per a les persones transgènere a través de la llei de la persona i la família. La principal i segurament única discrepància fa referència als menors de 16 anys, perquè encara que sembli que no pot ser, es donen casos de nens o nenes de 4 o 5 anys que demanen als seus pares el canvi de nom. La qüestió que plana a la taula dels legisladors és el dubte de si cal donar via lliure a aquesta petició tenint en compte que en segons quines edats molts menors no tenen clares les seves idees i les canvien fàcilment. Quan el matrimoni o la parella estan d’acord amb el seu fill o filla, el camí estarà aplanat. El conflicte sorgeix quan no hi ha aquest acord, llavors ha d’intervenir la Batllia, i se suposa que el batlle tindrà interès en comptar l’opinió d’un expert. Els socialdemòcrates discrepen que sigui un psicòleg qui intervingui perquè argumenten que dona la sensació que hi ha un trastorn mental. Sembla bastant clar que seria positiva la veu d’un expert, no només per a la justícia, també per difuminar els dubtes dels pares. No es pot estigmatitzar les persones que van a la consulta d’un psicòleg –que no són metges– ni tampoc els problemes de salut mental. Algú ho haurà de valorar, i no podrà ser qualsevol.