Editorial
Ètica i medicina
De tota aquesta situació que viu la humanitat se n’ha de treure profit en forma d’experiència, de la importància de la solidaritat de les persones, de les professions ignorades que són vitals i del fet que encara som dèbils.
Un dels grans drames humans i ètics d’avui és el que han de suportar els serveis sanitaris. Decidir, davant la possible falta de llits i llocs en teràpia intensiva i respiradors, a qui rebre; qui pot rebre assistència sanitària i qui no. És el gran malson dels metges, que tenen el gran repte de salvar vides. Mai en el que anomenem primer món ningú hauria arribat a pensar que el col·lapse en el sistema sanitari podia posar els professionals de la medicina en la disjuntiva de decidir a qui es dona l’opció de viure. Se sacrifica el més dèbil i al de més edat? No hi ha resposta perquè l’objectiu és salvar tothom i ningú podrà mai retreure als professionals de la medicina haver-ho donat tot per fer-ho. Segurament sí que es podrà donar una ullada al passat per passar comptes als governs sobre el compromís que van tenir amb la sanitat pública en detriment de la privada, i és d’esperar que des d’ara no s’hagin de sentir més proclames a favor de la sanitat de pagament, com la dels EUA, on abans de pujar a l’ambulància demanen la targeta de crèdit. Sortosament el missatge que ahir va donar el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, va estar marcat per una mica d’optimisme, tot i la mala notícia d’una nova mort. S’està a prop d’arribar a l’estabilització de la corba i ha disminuït, i molt, la pressió al sistema sanitari, sobretot a l’UCI, que encara té molta capacitat de ventilació mecànica. En l’actual context d’alarma sanitària i de desconcert davant una pandèmia desconeguda es tracta d’unes expectatives que ens allunyen d’un col·lapse que no permeti atendre tothom. Però com que del que es tracta ara és d’evitar improvisar, un informe del comitè Nacional de Bioètica d’Andorra ja ha treballat sobre el pitjor dels escenaris: falta de recursos i saturació per atendre totes les persones de la mateixa manera. De forma molt sintetitzada, els tractaments intensius es reservarien per als pacients amb més garantia d’èxit. Sortosament el sistema es troba lluny d’arribar a aquesta situació, sobretot si la corba va a la baixa, però de tot plegat se n’ha de treure una conclusió per a noves situacions a les quals s’haurà d’afrontar la humanitat. És colpidora la gran generositat d’una àvia de 90 anys de Bèlgica que va morir després de negar-se a rebre assistència respiratòria. El seu últim desig va ser que li donessin el respirador a algú més jove.