Editorial
Els veritables herois
L’escassetat de recursos i de material és un impediment important per lluitar contra el coronavirus, però els veritables guerrers contra aquesta pandèmia són els col·lectius que cada dia s’aixequen per servir la població
El malson que està vivint Andorra ha tret el millor que té el país i el pitjor. Per descomptat, al final tot depèn de les persones, dels seus actes i de les seves decisions, perquè com a poble i com a societat madura no s’ha de deixar tot en mans dels dirigents i dels polítics, sinó que hi ha una responsabilitat individual que s’ha d’exercir, i la primera de les normes és fer cas de les recomanacions de manera col·lectiva per frenar aquesta pandèmia que està col·lapsant la sanitat. La Covid-19 ens ha ensenyat que hi ha una minoria que no es mereix cap comentari i únicament ha de ser sancionada per posar en perill la resta de persones. En canvi, hi ha una immensa majoria que no només s’ha quedat a casa per trencar la cadena de contagi amb un gest tan fàcil i senzill, sinó que molts s’estan coordinant per ajudar en tot el que faci falta: elaborar mascaretes, ajudar la gent gran, fer compres a persones que no poden sortir de casa, tenir cura dels fills i fins i tot de les mascotes. La Covid-19 ha deixat a la llum l’Andorra solidària, el país acostumat a navegar en solitari i defensar la seva sobirania malgrat la petitesa de la nació. El primer lloc de la llista l’han d’ocupar tots els professionals sanitaris, independentment de la seva categoria. Tots estan exhausts perquè a les seves mans hi ha les vides de moltes persones, una responsabilitat que no es pot imaginar, que s’ha de viure per saber què se sent. Metges, infermeres, auxiliars, tots ajudant els malalts, en primera línia de risc i de perill de contagi. Els aplaudiments diaris de la població són un homenatge merescut que ha de servir per extreure la lliçó de la importància que té la sanitat pública, la que atén sense distincions ni busca lucrar-se amb clients malalts. La ciutadania no pot oblidar la contribució que està fent. Però hi ha altres col·lectius, més anònims i alhora indispensables perquè la vida continuï amb les necessitats bàsiques cobertes, com el personal que està als supermercats de cara al públic, taxistes, conductors d’autobusos, policies, bombers, banders, agents de circulació, benzineres, farmàcies. Tots formen part d’aquest col·lectiu anònim i sense ells seria impossible afrontar aquesta pandèmia que semblava que no podia ser. Els que fan pícnic, surf de neu, passegen o simplement fan tertúlia al carrer no es mereixen una línia més.