Immobilisme polític

Era d’esperar que Socialdemocràcia i Progrés acordés avui la continuïtat de la formació, però el més estrany és l’escassíssima autocrítica pel resultat de les eleccions. Justificar la desfeta de no entrar al Consell General en base que s’ha votat el que més cridava i no s’ha premiat la moderació és com dir que la gent ha votat malament. Quan s’entra en la dinàmica que la culpa sempre és de la resta és difícil millorar. SDP entra en un període incert en què caldrà veure quan dura la participació activa de les 25 persones que ahir es van congregar (força menys que els candidats del partit en les últimes eleccions, que eren una quarentena) en el consell nacional. Si arribats al punt que quedar fora del Consell General no deriva en un canvi brusc de timó (o de timoner o de tots dos) l’opció que queda és aguantar i esperar a veure com es desenvolupan els esdeveniments. Des del set d’abril SDP és una formació marginal com tota la resta de forces extraparlamentàries i tindrà ben poc pes polític i escassa presència en l’actualitat. Comença una travessia del desert que podria tenir un sentit si existís un full de ruta respecte quin és el camí que volen seguir. L’aventura de l’escissió de Jaume Bartumeu del PS ha entrat en una línia de franc declivi perquè en set anys ni ha ampliat la base de militants ni ha aconseguit un paper important en el panorama polític i ha anat de més a menys. Qüestions com per què no va liderar ell el projecte o per què va rebutjar entrar en el pacte amb el PS i liberals o per què no hi ha cap porta oberta per a la reunificació del progressisme són les que haurien d’haver obtingut resposta ahir. Fins al juny no hi haurà la nova executiva. I serà una sorpresa si hi ha un canvi respecte al grapat de noms que veritablement són els que han mogut el partit gairebé des de l’inici. Al setembre arribarà el moment important quan hagin de decidir què faran a les comunals i es podria apostar que la idea, com la resta de vegades que hi ha hagut comicis, serà inicialment proposar un pacte global en el qual poder entrar i tenir així alguna opció. En aquests moments és difícil saber amb qui podria ser el pacte multilateral, perquè la forma natural seria amb els socialdemòcrates, però amb l’odi mutu que es professen no s’ha de descartar cap opció.