L'excessiu pes del tabac

La reconversió de l’estructura econòmica d’Andorra no avança al ritme que els actuals gestors s’havien marcat. Ni de lluny. En aquests moments els resultats de l’obertura al capital estranger són pràcticament irrellevants pel que fa al volum total d’ingressos del país. La qual cosa vol dir que se segueix depenent de les mateixes fonts per a les entrades de diners. I sobretot dels ingressos de les taxes a les importacions de tabac, que suposen una quarta part del total dels pressupostos generals de l’Estat. Una xifra que es manté inalterable des de fa anys i que no canviarà a curt termini, tal com reflecteixen els comptes que el Govern ha portat al Consell general per a la seva aprovació. En concret, segons les previsions, són 111,4 milions provinents de les taxes al tabac d’un total de 445. El risc davant aquesta situació és molt alt per a les arques de l’Estat. Per dos motius, bàsicament. És depèn directament del que decideixin els països veïns sobre el preu del tabac al seu territori (la càrrega fiscal a la qual estigui sotmès el producte) i com evolucioni el consum del tabac, un costum cada vegada més estigmatitzat. En segon lloc, que tingui un pes que oscil·larà entre el 25% actual i el 20% en el millor dels casos en els propers anys en els ingressos corrents del pressupost suposa una concentració gens desitjable. Des del moment en què les més mínimes variacions del mercat sobre els hàbits de consum suposaran un descens en les entrades de diners que en aquest moment no té substitut. Cal tenir present que la capacitat per marcar el preu de venda del tabac ja no està a les nostres mans, perquè es fixarà en funció dels augments via impostos que decideixin els nostres veïns. Les èpoques d’un diferencial desorbitat que va disparar el contraban, i en conseqüència la reacció d’Espanya i França per aturar-ho, ja no tornaran. Per molt que algunes forces polítiques s’entestin a defensar-ho només per raons electoralistes i de desgast de l’executiu. Perquè és inqüestionable que, a aquestes alçades, Andorra no pot viure d’esquena a Europa, i encara menys provocant Europa. Hi ha uns estàndards mínims que s’han d’assumir, cosa que no té per què ser negativa, sempre que es conservin determinades i vitals especificitats. Ara bé, això no canviarà res en la urgència de diversificar l’economia.