Editorial
Un judici estrany
La fiscalia demana 30 anys de presó per l’assassinat d’un rus a Soldeu el 2004. Tretze anys després s’ha fet la vista sense la presència de l’únic acusat, a qui es va haver de deixar anar perquè havia esgotat la presó provisional
Abans de la celebració de la vista ja hi havia motius per a la crítica envers com ha portat aquest cas el sistema judicial. És difícil d’entendre com es va arribar a haver de deixar en llibertat l’únic acusat d’un homicidi en un cas en què hi havia proves molt sòlides de culpabilitat. La instrucció del cas va ser llarga, innegable, però al cap i a la fi algú no va fer bé la seva feina quan ahir es va haver d’assistir a una paròdia de judici. Es demanen trenta anys de presó per a un ciutadà israelià d’origen ucraïnès que ni va venir ni vindrà mai més a Andorra. Enmig de tot això no cal oblidar que abans que fos alliberat va arribar el missatge gravat d’un compatriota de l’acusat que s’autoinculpava de l’assassinat. L’autoinculpat és un home d’un llarguíssim historial delictiu greu i que es troba entre els més buscats d’Interpol. Però ni tan sols hi ha constància que mai hagi estat a Andorra i molt menys el dia d’autes. A l’acusat se’l va detenir poques hores després en el mateix hotel on es va cometre el crim. Quan una causa tarda tretze anys a arribar a la sala del tribunal ja hi ha un signe evident de preocupació, però quan es tracta d’un cas d’assassinat en què finalment, encara que sigui declarat culpable, mai ningú no complirà pena la sensació és encara pitjor. Amb aquests antecedents la vista ja estava sota sospita, però els fets encara han agreujat més la situació. D’entrada, l’excusa de l’acusat de no venir a Andorra perquè no es pot pagar el bitllet des d’Israel és de vergonya aliena. Especialment quan va renunciar a l’advocat d’ofici i ha estat pagant, ell o qui l’ajudi, tota la intensa feina a un altre advocat per bastir la seva absolució. D’altra banda, també hi ha situacions complicades com, per exemple, que s’hagi perdut la samarreta que presumptament va utilitzar l’assassí per fer-se la màscara per no ser reconegut. És com a mínim estrany que es perdi una prova física important en un cas d’assassinat. També es fa difícil entendre com mai se li va arribar a fer la prova d’ADN a l’acusat. Les versions són confuses i fins i tot l’israelià ha afirmat que va arribar un moment que ell estava disposat que es fes, però que ningú no va respondre a la proposta. Tot plegat, la justícia nacional va viure ahir un capítol negre que com a mínim ha de servir perquè mai més es repeteixi.