Salaris públics elevats

Hi ha una sèrie de llocs de treball, tant en l’àmbit privat com el públic, que requereixen una formació, experiència i capacitat que han de tenir remuneracions molt altes. El barat sovint acaba sent car, perquè en els llocs clau d’un Estat sempre s’ha de disposar de directius de qualitat contrastada que estiguin a l’altura del repte que hi tenen. És evident, especialment a partir del març del 2015, que l’Institut Nacional Andorrà de Finances és un d’aquests llocs clau perquè la incidència del regulador al sistema financer ha de ser cada cop més gran i donar més garanties. Sobta constatar com un treballador del sector públic com Ramon López cobri 200.000 euros anuals amb la possibilitat de percebre’n fins a 50.000 més en funció de les primes per objectius. Sobta que cobri fins a un 42% més que la seva antecessora, Maria Cosan, però al cap i a la fi la gent que s’indigna perquè López cobri 200.000 segurament també li semblarà fora de lloc que Cosan estigués en 140.000 o Carles Salvadó en 162.000. El problema finalment no està en el preu que es paga, sinó si realment es mereix el que s’està pagant a causa del defecte de cert complex provincià que ens porta a pensar que qualsevol directiu amb experiència en una gran ciutat de l’entorn és molt millor que els nacionals. Hi ha multitud d’exemples de tot el contrari. Fins i tot es pot afirmar amb un alt grau de fiabilitat que la major part de directius estrangers que han vingut a ocupar càrrecs públics han fracassat. El Servei Andorrà d’Atenció Sanitària (SAAS) ha estat l’exemple més evident (sense poder avaluar encara l’actual). Però hi ha casos com el de Joan Besson a RTVASA, on fins i tot va col·laborar activament a portar l’ens a la fallida. Perquè els directius, tots espanyols, que Govern ha portat per dirigir els llocs clau estan cobrant en aquest rang de preus. Cal recordar que Josep Maria Piqué està al voltant dels 150.000 euros anuals per dirigir el SAAS. I a hores d’ara encara no ha demostrat res que justifiqui aquesta xifra. López es troba en aquesta tessitura. Quan es paga a preu d’or l’exigència ha de ser màxima, i per tant ha d’aportar un valor diferencial que justifiqui aquestes despeses. I aquest és el gran problema. Normalment s’acaba tenint més exigència amb el nacional, que cobra molt menys.