Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Editorial

Justos i pecadors

Les estadístiques de la Caixa Andorrana de Seguretat Social respecte a l’alt nombre de ressonàncies magnètiques en comparació amb la mitjana europea són una mostra paradigmàtica de les grans àrees de descontrol dins de la sanitat
Actualitzada 13/02/2017 a les 06:51
La reforma de la sanitat acumula vint anys de retard i aquesta mancança ha provocat que s’hagin enquistat alguns mals hàbits. El tema de les ressonàncies n’és un que cíclicament se situa damunt de la taula però on mai s’acaben de prendre mesures realment correctores. La sanitat andorrana té un sistema únic i peculiar, basat en el model francès, però que es va desenvolupar (com diferents àrees econòmiques) sense una ordenació efectiva per part de l’Estat. Els prestadors del servei en alguns aparells són privats. S’explica per realitats del passat i s’ha intentat justificar sobre la base que si els privats ja han fet una inversió tan gran per disposar d’aquesta maquinària és més lògic que s’optimitzi i el servei públic no faci la mateixa despesa. És un raonament discutible ja que els privats no estan funcionant com a servei públic (per exemple, no n’hi ha el cap de setmana) i al mateix temps és difícilment explicable com algunes de les proves mèdiques més cares no estan dins de l’oferta hospitalària. L’excés de ressonàncies, el triple en comparació amb la mitjana europea, no és culpa dels prestadors d’aquest servei. Segurament tampoc no és culpa dels metges que les prescriuen i possiblement tampoc es pot culpabilitzar els facultatius de la CASS que els han de donar el vistiplau. El més probable és que l’excés estigui inserit dins de l’ADN de la sanitat pública, on durant molts anys la casa ha estat gran i tothom ha guanyat molts diners i hi ha hagut una atenció sanitària digna d’una mútua cara. Aquesta és la realitat. Funcionar per sobre de les possibilitats fa que en casos on en d’altres països no es prescriu la ressonància aquí sí que es faci. Les xifres posen en el debat dos punts. El primer passa perquè ni la CASS ni el SAAS ni el ministeri han tingut la capacitat (o el valor) de frenar els excessos perquè fer-hi front significava enfrontar-se a noms i cognoms. L’altre fa referència al fet que la manca de protocols d’actuació i control és evident. La reforma sanitària no busca posar fi a la primera mancança, sinó que intenta crear un sistema tan protocol·litzat i jerarquitzat que simplement intenti impedir qualsevol excés. I de pas soluciona el segon problema. Segurament és injust perquè pagaran justos per pecadors, però potser és l’única forma de fer-ho en un petit país.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477